Si no ets un problema

Doncs ha estat amb totes les oficines del Diplocat tancades que el conflicte català s’ha convertit de debò en europeu. 

No és una paradoxa, són les regles del joc polític i mediàtic: només existeixes si ets un problema.

Mentre no ho ets, mentre somrius i omples grans avingudes amb samarretes de colors i demanes hora per explicar-te a les ambaixades, ets un afern intern.

És lamentable, però és així. 

Val la pena aturar-se en això de l’”afer intern”, una expressió mostrada com un trofeu per l’unionisme polític i mediàtic cada vegada que durant els darrers anys ha estat pronunciada per caps d’estat, ministres estrangers i representants de la Comissió.

Val la pena aturar-s’hi, perquè potser ara s’entén millor el que volien dir.

Ho tenim escrit en articles ja llunyans. “Catalunya és un afer intern d’Espanya” és una frase que sempre ha tingut dues capes de significat, i el bloc monàrquic només n’ha volgut veure una, la més òbvia: el respecte entre estats que es reconeixen mútuament com a legítims i no s’ingereixen en els problemes domèstics respectius.

Però en el missatge hi havia subtext: “amic Mariano Rajoy, fes el favor de resoldre això dins de les teves fronteres i no permetis que la carpeta catalana salti a les nostres taules, que no ens ve gens de gust”.

L’apel·lació a l’afer intern era suport al govern espanyol, sens dubte, però també una invitació a fer política.

Rajoy i l’aparell estatal no van saber llegir el subtext i es van creure impunes.

D’aquí la violència policial desfermada contra els votants de l’1 d’octubre, d’aquí el 155 i d’aquí els presos polítics. 

El disgust europeu per la gestió catalana de Rajoy és ben imaginable. 

El president espanyol va vendre dins i fora d’Espanya que les eleccions del 21D servirien per controlar el problema, i el problema no ha fet més que descontrolar-se.

Per la via absurda de la judicialització, la carpeta catalana ja és damunt la taula de quatre governs: Regne Unit, Bèlgica, Suïssa i Alemanya, ni més ni menys que Alemanya, la seu del poder, el centre de gravetat de qualsevol projecte europeu possible.

Catalunya ha passat de l’afer intern a la taula de Merkel en pocs mesos, en una progressió meteòrica que, incompetències espanyoles a banda, té nom i cognom: Carles Puigdemont.

Certament, el fill de la pastisseria d’Amer s’ha convertit en el principal capital polític de l’independentisme i en una icona de les llibertats civils i democràtiques. 

La seva fotografia obre els informatius líders i les portades dels grans diaris d’Europa, i la seva figura no para de créixer, gràcies com dèiem als errors espanyols, però també a la seva tossuderia i audàcia.

I dins de la base social de l’independentisme s’estén la intuïció que aquesta és una palanca que cal aprofitar fins al fons, no tant ja per fer efectiva la República, sinó per resistir-se a entrar en el marc de normalitat que desitja l’adversari i generar una situació insostenible que acabi obligant l’estat a rectificar.

Són molts els independentistes que veuen la tesi del “govern efectiu” com un camí de normalització i, a mig termini, fins i tot de banalització de l’existència de presos polítics i exiliats.

Les qüestions estratègiques i les morals s’entrecreuen en aquest debat. “Ens podem dedicar a inaugurar carreteres mentre els nostres companys es podreixen a la presó durant trenta anys?”, em preguntava un polític destacat fa pocs dies, pres d’una evident i molt real angoixa vital.

Els partidaris de formar govern farien bé d’explicar molt bé com s’ho faran per no caure en l’espiral de la normalitat.

I no només pels presos i exiliats, sinó pel (lamentable) missatge que Europa envia un cop darrere l’altre: si no ets un problema, no existeixes.

Eduard Voltas