Ignorància inexcusable Hi ha coses que un magistrat del Tribunal Suprem no pot no saber

Hi ha coses que un magistrat del Tribunal Suprem no pot no saber. No pot desconèixer que Espanya és una monarquia parlamentària, que és una forma de democràcia parlamentària, i no pot desconèixer quina és la posició del Parlament en aquesta forma política.

I aquest desconeixement és el que el jutge Pablo Llanera ha acreditat en la interlocutòria dictada ahir mitjançant la qual va decidir no permetre que Jordi Sànchez acudeixi a la investidura en la seva condició de candidat designat pel president del Parlament.

La democràcia parlamentària descansa en dos principis: el primer és relatiu al fet que el poder resideix en el poble, del qual emanen els poders de l’Estat, i el segon és relatiu a la cadena a través de la qual aquesta legitimació democràtica es projecta en l’arquitectura constitucional, que es tradueix en el fet que només hi ha un òrgan que n’és portador de manera directa: el Parlament. El poder resideix en el poble, però institucionalment es projecta en el Parlament. “Les Corts Generals representen el poble espanyol”, diu l’article 66.1 de la Constitució. És l’única ocasió en què la Constitució posa en connexió directa el poble com a titular del poder amb un òrgan constitucional. La resta es connecten a través del Parlament.

El Parlament ha de renovar la seva connexió amb el poble com a titular del poder cada quatre anys, que és el que dura una legislatura. Amb cada renovació de la legitimació democràtica, comença una fase completament nova de la democràcia parlamentària. Les legislatures no són vasos comunicants, sinó compartiments estancs. El principi de discontinuïtat presideix la vida parlamentària. D’aquí la numeració de les legislatures.

Amb cada renovació de la legitimitat democràtica del Parlament s’ha de procedir a la renovació de la legitimitat del govern i del poder judicial. La renovació de la del govern és explícita i visible: es produeix mitjançant la investidura del president. La renovació de la legitimació del poder judicial és implícita: la “submissió a l’imperi de la llei” (art. 117.1 de la Constitució) es manté tal com és a l’ordenament jurídic vigent mentre les Corts Generals no decideixin innovar-lo. Les noves Corts Generals fan seu l’ordenament jurídic i renoven la seva legitimació modificant-lo o no modificant-lo.

Això val exactament igual per a totes les comunitats autònomes, la fórmula parlamentària de les quals és una reproducció de la fórmula estatal.

En la democràcia parlamentària, el Parlament és l’únic òrgan constitucional que té llibertat. És l’únic òrgan que no executa dret, sinó que crea dret. Té el límit de la Constitució, però no executa la Constitució, sinó que crea dret lliurement amb aquest límit. Té, com diu el Tribunal Constitucional, “llibertat de configuració”. Una llibertat que no té ningú més que ell.

I aquesta “llibertat de configuració” es manifesta abans que res en la transmissió de la legitimitat democràtica al govern mitjançant la investidura del president. Aquesta és la màxima expressió de la “llibertat de configuració”. El Parlament i només el Parlament, després de la celebració d’unes eleccions, pot decidir, amb el límit que hagi establert la Constitució, com transmet la legitimitat democràtica de la qual és portador al president del govern.

Per a les comunitats autònomes, el límit que imposa el bloc de la constitucionalitat és que el candidat proposat pel president del Parlament per a la investidura sigui diputat i que no estigui privat de l’exercici del dret de sufragi. Mentre es respecti aquest doble límit, és impossible interferir des de l’exterior del Parlament en el procés d’investidura.

El contrari suposa la negació del principi de legitimitat democràtica, del principi d’autonomia parlamentària i del principi de divisió de poders, a més de la vulneració del dret de sufragi passiu del candidat proposat i del dret de sufragi actiu de tots els ciutadans catalans que van participar en les eleccions el 21-D.

Resulta esfereïdor que sigui magistrat del Tribunal Suprem un ciutadà que demostra un desconeixement tan escandalós dels fonaments en els quals descansa la democràcia parlamentària espanyola.

La interlocutòria que denega el permís penitenciari a Sànchez, empresonat a Soto del Real, és un atac al Parlament i al poble de Catalunya representat en aquesta cambra

És possible que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena pensés que dictant la seva interlocutòria divendres passat estava simplement impedint que Jordi Sànchez pogués acudir com a candidat a la sessió d’investidura convocada pel president del Parlament. Però, en realitat, l’abast de la seva decisió és molt més gran. Sabent-ho o no, la interlocutòria que denega el permís penitenciari a Sànchez, empresonat a Soto del Real, és un atac al Parlament i al poble de Catalunya representat en aquesta cambra. No és només el dret subjectiu d’un ciutadà el que es veu afectat, sinó el dret de tot un poble a permetre que el Parlament, que ha rebut la legitimitat democràtica de l’exercici del seu dret de sufragi, transmeti aquesta legitimitat investint el president de la Generalitat.

Un cop constituït el Parlament després de la celebració de les eleccions del 21 de desembre, s’ha de procedir a la investidura del president. Si no hi ha investidura, és com si les eleccions no s’haguessin celebrat. L’acte electoral, del qual són protagonistes exclusivament els ciutadans, ha de ser completat amb l’acte de la investidura, del qual són protagonistes exclusivament els diputats electes. Són dues cares de la mateixa moneda. Impedir el segon és anul·lar el primer. Per això la democràcia parlamentària no permet que ningú des de fora del Parlament interfereixi en el procés d’investidura. Un cop elegits, únicament els parlamentaris electes poden participar en el procés d’investidura en totes les seves fases. Perquè únicament ells són col·legiadament els portadors del principi de legitimitat democràtica que els han transmès els ciutadans, perquè ells el transmetin a través de la investidura al president i així es pugui constituir el Govern. Així es disposa a la Constitució espanyola i al reglament del Congrés de Diputats del mateix Estat. I així es disposa a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i al reglament del Parlament.

Qualsevol interferència des de l’exterior constitueix un delicte de prevaricació, en la mesura en què és impossible justificar una intervenció d’aquest tipus amb cap de les regles d’interpretació comunament acceptades en el món del dret. El jutge que actua d’aquesta manera està substituint la voluntat general expressada per la Constitució, l’Estatut i el reglament de la cambra legislativa per la seva voluntat particular. En aquesta ruptura del principi de legitimitat democràtica, en aquesta substitució de la voluntat general per la seva voluntat particular, és en el que consisteix el delicte de prevaricació, que, justament per aquesta raó, és el més greu que pot cometre un jutge.

Possiblement sense saber-ho, el jutge Pablo Llarena ha obert la capsa de Pandora. Perquè no és només el candidat Jordi Sànchez qui pot querellar-se contra ell per prevaricació, sinó que són tots els ciutadans de Catalunya els que poden fer-ho. De fet, el president, amb la mesa del Parlament, no només pot sinó que ha de querellar-se en defensa de l’autonomia de la institució catalana. I els grups parlamentaris, en defensa d’ells mateixos i dels ciutadans a qui representen. I els ajuntament i diputacions provincials. I les universitats i els col·legis professionals. I així successivament.

La interlocutòria del jutge Pablo Llarena obre la porta a un diluvi de querelles que pot inundar el Tribunal Suprem. De qualsevol lloc de Catalunya pot activar-se una querella i totes estaran legitimades, perquè no hi ha ningú que no hagi estat agredit per la interlocutòria, encara que hi hagi ciutadans que no ho sentin així.

A això s’haurà d’enfrontar el Tribunal Suprem com a conseqüència de la interlocutòria del jutge instructor. Però les conseqüències jurídiques de la seva resolució no acaben aquí.

Manca d’imparcialitat

Amb la interlocutòria, el jutge Pablo Llarena ha posat de manifest la seva falta d’imparcialitat i, en conseqüència, la nul·litat de tot el que ha instruït fins ara. Avui mateix els advocats dels que estan sent investigats pel Tribunal Suprem, tant si el jutge instructor ha dictat mesures cautelars contra ells com si no, poden registrar els seus escrits denunciant la falta d’imparcialitat del jutge instructor i instar la declaració de nul·litat de tot el que ha investigat com a conseqüència d’això. Òbviament també poden sol·licitar l’aixecament de totes les mesures cautelars que s’hagin adoptat -entre les quals, els empresonaments-. Aquestes són les conseqüències de l’enorme disbarat constitucional que representa la interlocutòria dictada divendres pel jutge Pablo Llarena.

Javier Perez Royo Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla