Que Rufián em perdoni!

La boca d’infern del parlamentarisme vol, per dialogar, que li demanin perdó.

Imposar condicions estrambòtiques per refer relacions trencades que en realitat no es volen recuperar, és més vell que l’anar a peu, que deia l’àvia Neus.

Gabriel Rufián, el parlamentari fill de la filosofia d’eixamplar la base, i que s’ha mostrat hàbil com ningú mil i una vegades en el domini de l’oratòria tòxica, el to perdonavides i un rerefons quasi psicòpata, escala ara per ocupar seients directes a la falda del pare celestial.

L’home s’ha mostrat obertament partidari, clarament necessitat i francament decidit que per restablir diàlegs polítics i accions conjuntes amb els de Junts, se substitueixi l’antic i estès “Que Déu em perdoni” per un nou “Que Rufián em perdoni”.

No ha garantit, però, la generositat del Déu nostre senyor dels cristians, que tot ho perdona. Veurem com va, si mai es dona la situació.

De moment jo diria que entra amb traca en aquest 2026 en què sospira per liderar l’esquerra espanyola a l’estil Monty Python de La vida de Brian.

De fet supera algunes de les escenes i els diàlegs mes mítics. S’ha de tenir un nivell a la línia dels més grans (Germans Marx, Stan Laurel, Oliver Hardy, Woody Allen, Joan Capri o Mary Santpere) per instar l’adversari polític a demanar-te perdó abans de seure a xerrar amb ell.

“Ens han de demanar perdó”, diu Rufián, per la “turra” de tots aquests anys. Meravellós!

La més gran boca d’infern del parlamentarisme vol, per dialogar, que li demanin perdó! Que gran serà el 2026!

Joan Vall Clara