Els Z i l’anhel autoritari

 “Només quatre de cada deu homes joves a Catalunya veuen preferible la democràcia com a sistema” (Ara)

“Quatre de cada deu joves no veurien malament una dictadura a Catalunya” (Nació Digital)

Aquests son alguns dels titulars llegits arran de la publicació del darrer sondeig de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Un estudi que posa números i encaixa com un guant en la percepció del clima polític que hom pot olorar al carrer.

Concorda també amb diversos estudis europeus recents que mostren una tendència consistent a la baixa en els nivells d’adhesió dels joves —especialment homes— als valors democràtics i liberals.

Els percentatges de suport a la democràcia com a millor sistema possible s’han reduït significativament, i creix la disposició a acceptar “formes de govern més dures” si aquestes ofereixen resultats tangibles. No es tracta d’un fenomen català ni d’una crisi conjuntural de fe institucional provocada per la post pandèmia, sinó del símptoma d’un canvi de cicle polític: la transició cap a formes de governança més autoritàries, de naturalesa encara indeterminada, que reflecteixen un malestar estructural amb el model socioeconòmic de capitalisme digital i el seu mal encaix a les estructures cada cop més envellides i desgastades de l’estat del benestar.

En el context europeu i occidental la dreta radical és, de moment, la principal beneficiària i capitalitzadora d’aquest malestar. Ha estat capaç d’articular un discurs d’ordre i identitat que tradueix la frustració generacional en una demanda d’autoritat i política de caire tribal i defensiva.

Ho fa, a més, amb una gran eficàcia comunicativa: simplificant la complexitat en categories emocionals —inseguretat, immigració, pèrdua de valors— i oferint un enemic clarament identificable. En paraules senzilles, proposa ordre a qui percep viure en mig del caos.

A Catalunya, aquesta dinàmica pren forma en l’ascens vertiginós d’Aliança Catalana, una força nascuda de la desfeta del post procés que ha sabut ocupar la centralitat mediàtica recodificant el debat públic, durant 10 anys monopolitzat per la qüestió nacional, al voltant de la immigració i la seguretat.

L’estratègia és clara: construir una narrativa autocentrada, just el que no podia oferir Vox, —un “nosaltres”— que permeti traduir el malestar socioeconòmic en clau identitària enfront d’un antagonista “moro” que ens envaeix o d’una l’elit intel·lectual degenerada per la cultura woke que ens tracte d’imbècils.

Amb pocs recursos institucionals, el partit ha obtingut una rendibilitat simbòlica excel·lent i ha aconseguit que la resta d’actors voluntària o involuntàriament dansin al seu voltant.

Tanmateix, reduir el fenomen a l’auge d’un reaccionarisme clàssic seria una simplificació. L’autoritarisme emergent no és només polític; és també cultural i tecnològic.

El capitalisme de plataformes ja desplega, en el seu funcionament ordinari, formes quotidianes de coerció i arbitrarietat: algoritmes que decideixen visibilitats i sancions, canvis unilaterals en les formes d’intermediació social, sistemes de reputació que substitueixen la confiança per la vigilància estadística. L’“autoritarisme digital” constitueix, en molts sentits, el laboratori previ d’una nova governança postliberal, més eficient en la gestió de dades que en la representació política.

Aquest autoritarisme algorítmic crea un entorn de control i dependència que erosiona la llibertat efectiva mentre manté les formes tradicionals de participació electoral com una mena de ritual ancestral més que com a mecanisme d’intermediació democràtica.

Això explica per què el descontentament juvenil no s’expressa tant contra el sistema digital —percebut com inevitable— o de les seves elits plutòcrates -distants i inaccessibles- sinó contra la impotència política dels gestors propers incapaços de governar i garantir que aquestes transformacions és produeixin sense deixar muntanyes de cadàvers als vorals.

La demanda d’“ordre” pot, no obstant, adoptar orientacions diferents a les previstes tot i que ara ens sembli quimèric. El monopoli dretà del marc autoritari no és una hipòtesi inamovible ni un destí inevitable.

Avui semblaria evident que la tendència històrica apunta cap a una regressió autoritària de caràcter reaccionari i tecnocapitalista: un model que reforça l’individualisme competitiu sota una autoritat estatal alineada amb el poder d’elits extractives. Aquest projecte és el que encarnen les noves dretes populistes, que combinen un capitalisme salvatge d’inspiració anarcoliberal (Milei) en l’àmbit econòmic amb un conservadorisme autoritari en l’àmbit moral (Orbán).

Tanmateix, convé recordar que la pèrdua d’hegemonia nord-americana constitueix un límit objectiu a aquest relat i que el món actual es mou en múltiples direccions i dimensions, encara que sovint no en percebem tota la complexitat.

El futur no està escrit.

Al costat d’aquest corrent reaccionari, emergeixen altres horitzons possibles, entre els quals destaca una alternativa de caràcter tecnosocialista, que proposa un ordre col·lectiu basat en la planificació estatal, el col·lectivisme, la coordinació intel·ligent de dades públiques i una redistribució tecnificada per les noves eines tecnològiques disponibles i cada cop més potents.

En aquest segon escenari, la Xina apareix com a referent simbòlic—més que com a model adhoc— d’una nova utopia disponible. No és tant la Xina en si mateixa com a model predefinit, amb el seu autoritarisme de partit únic, com la Xina idealitzada: un Estat que planifica i inverteix a llarg termini, que construeix infraestructures a una velocitat mai vista i que sembla capaç de garantir benestar col·lectiu a canvi de disciplina.

Aquesta fantasia d’eficiència i control social exerceix una atracció creixent en societats occidentals fatigades per la paràlisi institucional i la desconnexió entre promeses democràtiques i resultats materials.

Davant això, les forces reaccionaries —Aliança inclosa— intentaran mantenir el focus del debat en l’enemic identitari per evitar que emergeixi una alternativa que disputi el terreny de l’ordre des d’una perspectiva social. Si l’ordre es formula només en termes identitaris i culturals, l’autoritarisme econòmic i tecnològic pot avançar sense oposició.

Però, un cop aquestes forces assumeixin, com ja està passant, responsabilitats de govern, toparan amb la mateixa paradoxa que totes les dretes neoliberals anteriors: no és possible mantenir nivells tan alts de desigualtat sense que condueixin a un espiral de malestar que en degradi la seva legitimitat.

El futur autoritari pot, doncs, no tenir un sol marc ideològic. La crisi de la democràcia liberal pot derivar en una doble bifurcació: un autoritarisme identitari i excloent — tendent a la transitorietat—, i un autoritarisme social i tecnocràtic —més estable i sostenible llarg termini, però també amb derivades inquietants.

El primer mobilitza la por; el segon administra l’anhel de progrés. I tots dos responen a una mateixa demanda: reconstruir una sensació de control en un món governat per sistemes cada cop més isolats de la naturalesa humana.

Davant d’aquest escenari possible, la qüestió fonamental no seria tant si s’imposarà un model autoritari, sinó quina forma adoptarà i quin relat el legitimarà. Si l’esquerra i el progressisme no són capaços d’articular un projecte d’“ordre social” —basat en institucions eficaces, planificació democràtica i equitat tangible—, el buit continuarà sent ocupat per qui ofereixi un ordre a qualsevol preu, encara que sigui fonamentat en la crueltat i el ressentiment.

El que emergeix no és tant una revolta contra la democràcia, sinó una reacció contra la seva impotència. Els joves no rebutgen necessàriament els valors democràtics; rebutgen la seva inoperància. En aquest sentit, el repte no és moral, sinó material: com transformar el desig d’ordre en capacitat política efectiva per a projectes emancipadors i no només defensius.

 

Bernat Tresserras