En català, perquè sí

“La fermesa de Laporta al jutjat és un exemple de l’actitud que el català necessita per sobreviure al tsunami espanyol”

No deixen d’intentar-ho.

Qualsevol català que pentini canes n’és conscient, perquè porta tota la vida havent-se d’esforçar, de fer equilibris, donar explicacions o demanar disculpes per una cosa tan natural i tan bàsica com és parlar en la seva llengua.

Això quan no el conviden a renunciar-hi, amablement o no, per activa o per passiva, pel civil o pel criminal.

Les fórmules són variades, però en el fons són la mateixa cosa. Sigui per llei, per context sociològic, per interès, per salvar els mobles o per cortesia convivencial, el resultat final inevitable és substituir el català per l’espanyol als Països Catalans.

Li va passar fa uns dies al president del Barça, Joan Laporta, a la Ciutat de la Justícia, quan declarava com a testimoni en la maratoniana instrucció de l’anomenat cas Negreira, però li passa a molta gent, en molts llocs, cada dia.

–“¿Puede hablar en castellano? Porque somos bastantes letrados que estamos aquí...

–Él puede hablar en catalán o en castellano... (puntualitza la jutgessa)

–Yo le pido por favor... si él se niega, no le vamos a obligar (insisteix la lletrada)...

La jutgessa va estar al seu lloc i Joan Laporta també, perquè no es va deixar condicionar ni pel context, ni pel xantatge moral.

No tots fan el mateix.

Va sentir, això sí, l’impuls de donar explicacions –“...no vull ser descortès, però m’expresso millor en català”–; és el mateix impuls, tan familiar, tan automàtic i tan degradant, que tots els catalanoparlants hem après a interioritzar, a pals o a disgustos, perquè sabem que parlar la nostra llengua sovint és interpretat per un espanyol com una falta d’educació, un provincianisme, un menyspreu, un desafiament, una ofensa o un delicte d’odi, segons el grau d’ignorància i fanatisme de l’interlocutor.

Laporta no odia, ni ofèn, ni menysprea, tan sols va parlar en la seva llengua, la llengua pròpia d’aquesta terra des de fa més de mil anys. No es va doblegar davant la inèrcia que no condueix a cap altre lloc que a la seva substitució i desaparició.

I aquesta és l’actitud que el català necessita per sobreviure al tsunami espanyol.

Molta fermesa i cap disculpa.

Toni Brosa