En català, perquè sí
“La fermesa de Laporta
al jutjat és un exemple de l’actitud que el català necessita per sobreviure al
tsunami espanyol”
No
deixen d’intentar-ho.
Qualsevol
català que pentini canes n’és conscient, perquè porta tota la vida havent-se
d’esforçar, de fer equilibris, donar explicacions o demanar disculpes per una
cosa tan natural i tan bàsica com és parlar en la seva llengua.
Això quan no el conviden a renunciar-hi,
amablement o no, per activa o per passiva, pel civil o pel criminal.
Les
fórmules són variades, però en el fons són la mateixa cosa. Sigui per llei, per
context sociològic, per interès, per salvar els mobles o per cortesia
convivencial, el resultat final inevitable és substituir el català per
l’espanyol als Països Catalans.
Li
va passar fa uns dies al president del Barça, Joan Laporta, a la Ciutat de la
Justícia, quan declarava com a testimoni en la maratoniana instrucció de
l’anomenat cas Negreira, però li passa a molta gent, en molts llocs, cada dia.
–“¿Puede
hablar en castellano? Porque somos bastantes letrados que estamos aquí...
–Él
puede hablar en catalán o en castellano... (puntualitza la jutgessa)
–Yo
le pido por favor... si él se niega, no le vamos a obligar (insisteix la
lletrada)...
La
jutgessa va estar al seu lloc i Joan Laporta també, perquè no es va deixar
condicionar ni pel context, ni pel xantatge moral.
No
tots fan el mateix.
Va
sentir, això sí, l’impuls de donar explicacions –“...no vull ser descortès, però m’expresso millor en català”–; és el
mateix impuls, tan familiar, tan automàtic i tan degradant, que tots els
catalanoparlants hem après a interioritzar, a pals o a disgustos, perquè sabem
que parlar la nostra llengua sovint és interpretat per un espanyol com una
falta d’educació, un provincianisme, un menyspreu, un desafiament, una ofensa o
un delicte d’odi, segons el grau d’ignorància i fanatisme de l’interlocutor.
Laporta
no odia, ni ofèn, ni menysprea, tan sols va parlar en la seva llengua, la
llengua pròpia d’aquesta terra des de fa més de mil anys. No es va doblegar
davant la inèrcia que no condueix a cap altre lloc que a la seva substitució i
desaparició.
I
aquesta és l’actitud que el català necessita per sobreviure al tsunami
espanyol.
Molta
fermesa i cap disculpa.
Toni Brosa

Comentarios
Publicar un comentario