President de l’Oposició

 Deus saber; segurament no, t’ho explico, aquí a Catalunya el dia 26 es Sant Esteve dia que en  el meu cas ens ajuntem uns quants amics amb les senyores; tots ja tenim els fills grans i ja no venen a aquets esdeveniments, anem a un restaurant famós per els seus canalons i allà entaulats discutim com diem aquí “la jugada”.

Jo feia dies què tenia un neguit i vaig aprofitar el moment i vaig proposar una espècie de joc.  

El joc era fàcil volia sortir del dubte i a fe de Deu que ho vaig aconseguir. M’explico.

El joc consistia amb que la meva persona eres tu i requeria l’opinió dels meus amics, què amb diguessin que havia de fer; com veient la meva trajectòria ....

Val a dir que com a totes les famílies ni han de dretes, d’esquerres, d’enmig, independents, no independents; de tota classe i raça; pro hem après a respectar des de fa molt anys les opinions de tots plegats; i al menys vas aconseguir que no hi haguessin discrepàncies amb els afins al teu partit, que a Catalunya representeu gairebé zero, tot sigui dit, van ser amb la teva persona dels més crítics; fins i tot un gallec que de tant en tant esta aquí a veure el seu fill i si apunta.

La primera conclusió que vaig treure es que tu no tens amics ni ningú al teu costat; diga.li dona, fills, cunyats...; es impossible que no t'hagin dit permanentment que fas el ridícul; si el Sánchez te mes oratòria que tu, tens raó; pro li poses massa fàcil; algunes de les senyores deien que no serien capaces de anar al mercat si sabessin que són la teva dona, se sentirien mirades incomodes sense saber si a la seva esquena s'estaven rient o compadint-la.

Sense tirar molt enrere; et vas posar ximple a TVE amb les pensions y el tèlex; parles d’autònoms sense saber el que paguen perquè paguen a quin regim poden estar i això una persona que no es president perquè no vol; es a dir no saps encara que vius a un país parlamentari el president del Govern no surt de les urnes surt del Parlament i els amics o companys de partit callats o aplaudint quant tu mateix et dius ximple; això nomes vol dir que no et fan ni cas quant enraones; com es diu vulgarment “passen”.

Quant arribes a casa i poses la tele et sens satisfet; o quant un fa un repàs a la jornada et sens be amb tu mateix; quant veus les cares que poses al Parlament, de fàstic, d’emprenyat, d’apunt de plorar; que et dius a tu mateix i que en diuen els propers a tu.

Clar a continuació preguntava els companys de partit tampoc son capaços de dir-te que millor cap a la teva Galicia que allà passes desapercebut i els comentaris van esser lo mes inesperat.

No veus que el que volen es que foti com mes ridícul millor i el que vingui darrera per ser nomes la meitat mes que tu semblarà Jesucrist fen sermons; no m’ho havia plantejat pro segurament sigui una tàctica d’aquestes que feu servir avui  que no enteneu ni vosaltres.

Com expliques que t’estiguis carregant la democràcia; nosaltres entrats amb anys portem molts les esquenes nafrades per els grisos, vam haver de lluitar al carrer per obtenir molts dels drets que avui tenim i si una persona com tu, o l’altre vago; pretén arrabassar-la sortirem de nou al carrer; voleu governar Espanya pro sense pinta res a Catalunya i al Pais Vasc; creieu que es pot.

Si tenim que tornar a fer imprimir fulletons com el que encapçala aquet escrit avui es mes fàcil que llavors; tiràvem de ciclostil, avui tirarem d’impremta.

Repassat al menys els discursos d’en Fraga al Parlament, amb aquella veu gruixuda i el parlar ràpid, nomes se li va entendre ¿a que precio estan los garbanzos?; pro al menys no feia el ridícul; com tu, proposava poc, pro sabíem que estava allà i se’l respectava igual que se’l odiava; i se li omplia la boca de democràcia.

Al menys congratulat que vas fer amena la sobretaula, entràvem a les dues i sortíem a quarts de nou; la sobretaula, el cafè la copa i el habano ens el vam prendre poc a poc i amb calma; sort que avui les senyores amb això del Bayleys (no se si ho escric be) i les cigarretes també van fen; l’amo del restaurant i la senyora es van apuntar també; son amics; ho avia de dir; i agrair-los la paciència amb nosaltres.

Ens faltava l’últim detall; quant solem acabar aquests “disbarats”; tenim el costum de cantar la cançó “Los amigos San Sebastian”; seria bo l’escoltessis, es amb castellà; busca-la al You Tube; pro al menys sabràs el que se sent tenint amics encara que només sigui per cantar.

Enriç Dalmau