Un rei humiliat per un país digne

Una monarquia és, sobretot, espectacle.

El seu paper –com cap altre paper de l’esfera pública– depèn de les aparences.

 I és per això que una monarquia sempre s’envolta d’aquella pompa que pretén distingir el monarca dels ciutadans.

Si el monarca no apareix als ulls de la gent com algú diferent, i superior, la gent comença a qüestionar-se quina necessitat en té.

I si la gent es comença a preguntar per quina raó necessita un monarca, aleshores el monarca està acabat.

Al món, avui, només queden ja dèsset monarques, divuit si comptem el papa, que és l’únic monarca electiu del món.

L’extinció de la institució monàrquica sembla a hores d’ara només una cosa de temps.

Especialment si el monarca és polèmic.

Felipe de Borbó va rebre la resposta que mereixia de la ciutadania i les institucions catalanes.

Va haver d’entrar al Palau de la Música sense pompa, gairebé d’incògnit, amb la policia ocupant d’una manera brutal la Via Laietana i fent per manera de contenir la protesta sorollosa de la ciutat.

Als carrers del voltant, milers de ciutadans van resistir els colps i la violència dels Mossos, i també la provocació dels monàrquics, per tal que al rei d’Espanya li quedàs ben clara l’animadversió que desperta al Principat.

L’absència d’autoritats al sopar, i encara de manera més multitudinària a la recepció, el va humiliar davant els empresaris i emprenedors del Mobile.

Ni president del Parlament de Catalunya, ni batllessa de Barcelona, ni cap representant de la Generalitat.

Massa explicacions va haver de donar.

Sobretot quan el soroll de les protestes –himne de Riego inclòs– arribava dins un Palau de la Música on els cantaires també havien expressat la protesta per la seua presència i havien demanat públicament que no l’hi deixassen accedir

 A les nou del vespre, un repic d’atuells eixordador fou sentit pels centenars de milers d’assistents al congrés de mòbils, que havien estat rebuts amb llaços grocs i pancartes només de tocar terra a l’aeroport.

Entre unes coses i altres, el Borbó rebé la resposta que es mereixia d’un país digne que li ha demostrat que ni s’agenolla ni es rendeix i que no oblida la seua repugnant crida a la violència del 3 d’octubre, el discurs que és possible que li coste aquesta corona que va heretar del seu pare, successor designat per Franco.

La monarquia és sobretot espectacle, però ahir Felipe VI no el va poder lluir en cap moment.

Ben al contrari.

A fora, al carrer, va quedar clar que ja només podrà venir a Catalunya emparat en un desplegament enorme de violència.

I dins el Palau de la Música, es va haver de preocupar més per dissimular les males cares i el malestar que sentia pel soroll ambient que no pas per presentar-se davant el món com el monarca democràtic i modern que voldria fer veure que és.

El president del parlament, Roger Torrent, va dur davant seu durant tot el sopar el llaç groc i no el va aplaudir ni per salvar el protocol. I, políticament, ell i el govern d’Espanya van rebre una derrota i una humiliació que cal entendre en el context corresponent.

Quan el 20 de setembre van desfermar el colp d’estat i quan el 28 d’octubre van activar el 155 poc s’esperaven que el Principat resistiria i contraatacaria tant.

I ahir es va fer evident que el moviment republicà torna a pujar, supera l’estupefacció que el va aclaparar després de la rendició de l’administració arran del 155, però també es va fer evident que Espanya té un problema monumental.

La darrera vegada que Felipe es va atrevir a venir va ser a la manifestació contra els atemptats, on va haver d’escoltar coses que no estava acostumat a escoltar.

I ahir es va tornar a trobar amb una rebuda que no té res a veure amb la que ell o qualsevol monarca voldria.

Ni tan sols la provocació d’una esquifida manifestació de monàrquics no li va salvar el vespre.

Aquella Catalunya autonòmica i esporuguida que pensaven que, per l’ús de la força, la violència, la presó o l’exili, substituiria la Catalunya republicana simplement no existeix.

I les setmanes vinents, amb la formació del govern, amb la integració institucional del govern de la Generalitat amb el de la República i amb la mobilització popular de l’11 de març, les coses sembla que canviaran encara més a favor i s’obriran noves oportunitats per a rematar la feina que a l’octubre no es va saber rematar com calia.

De moment, però, ja podeu tornar a somriure: Felipe de Borbó no oblidarà fàcilment aquest diumenge a Barcelona.

Vicent Partal