Per KO o per punts?

L'autoengany és el primer enemic de qualsevol que es proposi assolir un objectiu. 

Cal distingir entre la moral necessària per passar a l'acció i l'autoengany, que no deixa de ser un error d'anàlisi.

Des de l'any 2010, les elits polítiques i econòmiques de Madrid han volgut autoenganyar-se sobre el procés sobiranista.

El discurs dels mitjans ha expressat a bastament aquest capteniment. Hem parlat molt de l'autoengany en els cercles independentistes i, en canvi, hem passat per alt una actitud igual o més exagerada a l'altra banda.

L'autoengany del poder espanyol té noms i cognoms: Soraya Sáenz de Santamaría i Jorge Moragas han estat els seus màxims artífexs.

Moragas,com és sabut,ha estat rellevat.

Un producte bàsic d'aquest autoengany cuinat al palau de la Moncloa ha estat la idea que l'independentisme podria ser derrotat per KO. 

Això va molt lligat a la creença -àmpliament estesa a la capital espanyola- que el procés és un moviment fabricat "des de dalt".

Per això la vicepresidenta Santamaría va fer servir el verb "descabezar" en referir-se als dirigents d'ERC i de Junts per Catalunya.

I d'aquí prové també l'enorme desengany i el profund enuig quan van comprovar que -malgrat les amenaces, la propaganda i el catastrofisme econòmic- les forces independentistes aconseguien la majoria el 21-D. "Com és que encara aguanten?", van preguntar-se els assessors de Rajoy en veure que dos milions  de persones plantaven cara a l'Estat tot aprofitant uns comicis convocats de manera anòmala.

Tot el que hem vist després del 21-D respon a la necessitat d'aconseguir com sigui el KO de l'independentisme que Madrid volia obtenir fent servir les urnes. 

El mètode d'ara és menys elegant: policies, fiscals, jutges i Tribunal Constitucional.

El jutge Llarena ha donat la dimensió exacta d'aquesta nova fase, en unes interlocutòries memorables que transformen els presos polítics en ostatges, que s'utilitzen per intentar que la protesta s'autodissolgui, per evitar "mals majors" en aquells que precisament són entre reixes.

Amb els presos, l'Estat vol limitar encara més la presa de decisions polÍtiques del bloc independentista. És aquesta la seva carta principal. Per això la presumpció d'innocència i altres garanties essencials s'han convertit en paper mullat.

Quan les forces independentistes van acceptar prendre part en les eleccions del 21-D pensaven que podrien aconseguir una victòria per KO? 

Em sembla que no.

Diria que van acceptar el mal menor amb el convenciment que les urnes oferien un camp de joc per guanyar només per punts, i per deixar clar a l'Estat espanyol que els cops de porra, els empresonaments i el 155 no havien trencat la voluntat de molta gent.

Repeteixo: només per punts.

Una eventual victòria per KO de la revolta dels somriures era una hipòtesi que no responia a les possibilitats reals del moviment sobiranista, sobretot després de l'1 d'octubre.

Els que havien imaginat una mena de Maidan català van topar amb les condicions objectives, i no només perquè els màxims dirigents donessin per bones les informacions alarmants que el 26 i el 27 d'octubre corrien de boca en boca. 

A partir d'aquestes consideracions, hem de demanar-nos pel repte immediat que té al davant la majoria independentista, que no és altre que la investidura del nou president de la Generalitat.

El torcebraç per fer efectiva la investidura de Carles Puigdemont forma part d'un intent de l'independentisme de guanyar per KO o de guanyar per punts? Potser només l'entorn més fidel del president català podria respondre amb total coneixement.

Al meu parer, el nou xoc frontal amb l'Estat per fer efectiva la investidura de Puigdemont ens ubica en la il·lusió d'una victòria independentista per KO, que seria -em sembla- tan efímera com la DUI trista que mai va poder aplicar-se sobre el país real.

El preu a pagar per arrencar un instant de prevalença simbòlica al Parlament podria tenir l'efecte indesitjat de subratllar justament la impotència aquella que va materialitzar-se impúdicament el dissabte 28 d'octubre, quan el Govern era desaparegut, ningú sabia res i la bandera espanyola onejava feliç al Palau de la Generalitat.

Marc Alvaro