Restringint democràcia

                                                                                     

El procés d’aprimament de la democràcia espanyola és de manual.

L’únic que, dins tot aquest procés, se’ns presenta com un interrogant és quan la Unió Europea dirà prou.

En algun moment passarà, però no sabem quan.

De moment, ja han deixat que el Regne d’Espanya anàs molt més enllà del que alguns, ingènuament, fa només uns mesos, hauríem cregut.

Què s’ha fet, des dels òrgans de poder espanyols per carregar-se la democràcia?

Vegem-ne alguns passos:

Primer: anar bandejant el poder dels diputats i augmentant el dels no electes.

La cosa és ben senzilla. A les democràcies que funcionen com toca els diputats són inviolables, no poden ser jutjats i no poden ser portats a la presó sense l’autorització del parlament del qual formen part.

Si un jutge pot imputar un diputat, jutjar-lo i empresonar-lo (o, fins i tot, empresonar-lo sense haver-lo jutjat) és que el sistema polític en qüestió pot ser qualificat de qualsevol altra cosa, però no de democràcia.

Un jutge només s’ha de poder ficar amb un diputat si ho autoritza el seu parlament; si no, no hi té res a dir.

Per començar perquè els diputats han estat elegits per representar el poble i, a Espanya (no així a d’altres llocs del mon), els jutges no els ha elegit ningú.

Si Espanya fos realment un país democràtic, avui ni Oriol Junqueras ni Joaquim Forn ni Jordi Sànchez no podrien ser a la presó, perquè el Parlament de Catalunya, que jo sàpiga, no ha autoritzat en cap moment que se’ls processes.

Tampoc hi podrien haver ingressat Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva…

Segon: situar el sistema judicial i els cossos policials per damunt de l’autoritat civil.

Quan, uns dies abans de l’1 d’octubre de l’any passat, els cossos de seguretat de l’Estat entraren a la Conselleria d’Economia de la Generalitat de Catalunya i varen detenir determinats alts càrrecs d’aquell departament, l’amic Gunther Dauwen, director de l’Aliança Lliure Europea, em va demanar: “Això, ho ha autoritzat, el vicepresident Junqueras?”. “De cap manera”, li vaig contestar. “Aleshores, s’està produint un colp d’estat”.

Efectivament, s’estava perpetrant un colp d’estat contra l’autonomia catalana.

Posteriorment, els propagandistes del règim varen qualificar de colp d’estat les decisions del Parlament de Catalunya (preses per la majoria dels diputats, elegits democràticament, amb un programa independentista).

Perversió pura del llenguatge, que recorda la d’aquells totalitaris del segle passat que deien que tot el mal del mon procedia dels jueus.

I que sistemàticament presentaven, com fan ara, les víctimes com a agressors.

Ni en Gunther ni jo podíem pensar, en aquell moment, que la Unió Europea acceptaria un colp d’estat al seu interior.

Anàvem errats d’osques.

Tercer: dir qui es pot presentar i qui no per a uns determinats càrrecs.

A la República Islàmica de l’Iran, perquè algú pugui accedir a un càrrec públic primer l’ha d’aprovar un Consell d’Ulemes.

Els barbuts es reuneixen, Alcorà en mà, i diuen qui pot ocupar un càrrec i qui no.

Al Regne d’Espanya, el Consell d’Ulemes és múltiple i variat (Audiència Nacional, Tribunal Constitucional, govern espanyol…), però actua exactament igual.

Qui és el jutge Llarena per dir si Carles Puigdemont pot ser investit o no president de Catalunya?

Qui són en Rajoy o la seua vicepresidenta per suplantar la voluntat popular dels catalans?

Qui és el Tribunal Constitucional per interferir en allò que ha votat la gent?

Espanya només seria una democràcia creïble si deixes de posar pals a les rodes de la (re)investidura de Carles Puigdemont com a President de la Generalitat de Catalunya, tal i com volen la majoria absoluta dels diputats electes.

Impedir-ho és, directament, un frau de llei. I tots els que ho intenten impedir ho saben.

Però nosaltres també sabem que ells són els que estan contra la Constitució, que només l’esgrimeixen per restaurar un estat autoritari, sense cap qualitat democràtica.

Quart: apel·lar a l’odi per carregar-se els que ells odien.

Arreu del mon, els delictes d’odi estan pensats per defensar els més febles dels embats dels més forts.

A Espanya, en canvi, serveixen per posar davant el jutge un mecànic de Reus que es va negar a atendre una policia després de l’1-O, però no per posar-hi els comandaments que varen ordenar la repressió en aquell dia memorable.

Només amb aquests quatre punts, qualsevol democràcia queda coixa.

Només amb el primer, ja no es pot parlar realment de democràcia.

I al primer hi han contribuït tots els partits espanyols (i fins i tot alguns que no se’n reclamen).

BERNAT JOAN I MARÍ