Carta oberta al jutge Llarena

Senyor,

Vostè i jo no ens coneixem, tot i que podríem.

Tenim gairebé la mateixa edat, hem viscut – o vivim encara – a la mateixa ciutat, gaudim de la bellesa del Pirineu en els nostres dies de descans i si hem de fer cas a allò que tots dos hem estudiat, vull creure que compartim també una certa passió pel món del dret.

Tenim també alguns coneguts comuns que, abans de veure com es desenvolupaven els fets, em deien que tenien una bona opinió de vostè i el consideraven una bona persona.

Li explico tot això per dir-li que, per mi, vostè tenia una pressumpció d’humanitat, sentit de la justícia,  capacitat jurídica i coneixement de la societat catalana suficient per fer la seva feina amb solvència.

Una persona que comparteix tantes coses amb mi -pensava- s’ha de guiar, al marge del que un i altre pensem,  per uns valors sòlids i equànimes i un alt sentit de la justícia.

Però és evident que amb les resolucions que vostè ha dictat en relació al Vicepresident Junqueras, el Conseller Joaquim Forn i els senyors Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, he vist que estava equivocat.

No tinc intenció en aquesta carta de parlar-li dels arguments jurídics – dels fonaments del dret, dels procediments penals, de les garanties processals, de l’exercici i protecció dels drets civils, de la necessitat de vetllar pels drets fonamentals, de dret constitucional o de la immunitat parlamentària, entre d’altres – que, al meu entendre, justifiquen el que cada vegada més i més juristes s’atreveixen a dir: que allò que vostè està fent amb aquestes quatre persones bones i innocents és, simplement, una aberració jurídica.

Tampoc no li parlaré de la separació de poders -fonament i pedra angular del sistema democràtic- ni de la construcció política d’un relat jurídic que justifica el punt on som ara ( segur que recorda la roda de premsa del portaveu del govern espanyol en que per primera vegada va usar el concepte ” tumultuario” indicant, així, el camí a seguir pels jutges) , ni tampoc de la construcció jurídica d’un relat polític (com ha fet vostè en les darreres interlocutòries, especialment les darreres en que denega la llibertat a Joaquim Forn i Jordi Sánchez pel fet que siguin independentistes)

Vull doncs, parlar-li del Quim Forn.

En Quim és una persona bona que ha actuat fent el bé. Ho diferencïo perquè una persona bona pot, en un moment determinat, en un arravatament o un mal dia fer una acció que sigui punible.

Però aquest no és el cas del Quim.

Ni tampoc el dels altres empresonats.

I vostè ho sap.

Home de fortes conviccions cristianes, en Quim, durant tota la seva vida ha actuat fent el bé. Perseguint el bé. I sempre, sempre, de forma pacífica.

Ho va fer en la seva època d’estudiant quan compartíem aula a la Facultat de Dret i militància a la FNEC, ho va fer a la JNC, ho va fer quan es féu objector de consciència -no per escaquejar-se del servei militar sinó per profundes conviccions pacifistes- i ho ha fet sempre que ha tingut responsabilitats polítiques en la defensa del bé comú, sigui a l’Ajuntament de Barcelona, sigui al Govern de la Generalitat.

El record que ha deixat del seu pas per la Guàrdia Urbana de Barcelona o pel cos dels Mossos d’Esquadra en són un bon exemple.

Què el porta, doncs, senyor Llarena, a mantenir preventivament Joaquim Forn a la presó i a llençar per la borda el seu prestigi jurídic i acadèmic?

Un alt sentit de la justícia?

És evident que no.

La perillositat de l’afectat?

Ho sap tothom que no.

La venjança?

Hi hauria d’haver hagut una ofensa prèvia que no hi ha estat, i en qualsevol cas vostè és jutge, i no s’hauria de deixar portar per aquests instints.

La por pel que diran els seus ?

Comprensible, però superable.

El sentir-se, com deia un altre jutge a un ministre, soldat d’un exèrcit i, com a tal, posar-se a les ordres dels que el manen? Potser.

Em té ben desorientat, senyor Llarena.

Només li desitjo que, si mai a la vida es troba davant d’un tribunal de justícia, qui el jutgi s’assembli més a en Quim Forn que no pas a vostè.

Jaume Ciurana