La dictadura espanyola i la democràcia catalana

El conflicte en marxa sobre la investidura de Carles Puigdemont com a legítim president de la Generalitat posa en relleu la molt diferent naturalesa dels contendents i els seus recursos.

La condició d'Espanya com a Estat de dret mai ha estat molt clara però, al dia d'avui, és inexistent.

Gràcies a l'aplicació del 155 i circumstàncies concomitants, Espanya és una dictadura, perquè dictadura és el règim que concentra tot el poder a l'executiu (i en la voluntat del seu cap o president que ho és d'una autèntica banda de malfactors), anul·lant el legislatiu i el judicial, que està a les seves ordres.

La dictadura es recolza a més en un control absolut dels mitjans de comunicació, al servei incondicional de la política del govern. 

La dictadura gaudeix del suport de l'oposició.

Suport actiu en el cas del PSOE, convertit en el botons del PP; així com de C’s que és la cara falangista de la dreta oligàrquica; i passiu en el cas de Podemos, que la seva fraseologia revolucionària s'atura al llindar del "tot per la Pàtria" de les casernes de la dreta. 

El seu mètode d'acció interior és l'asfíxia econòmica i la persecució política de l'adversari.

La guerra bruta del ministeri de l'Interior, les contínues amenaces als adversaris polítics, les prohibicions arbitràries, les manipulacions dels mitjans, van a l'una amb les mesures restrictives de la Hisenda Pública que, no només permet i empara el frau sistemàtic dels rics a l'erari sinó que furta els diners propis de la Generalitat per a penalitzar-la econòmicament i impedir que els seus organismes realitzin la seva funció. 

A l'exterior, la dictadura espanyola es val igualment de tots els mitjans, legals o il·legals, per obstaculitzar l'acció de la Generalitat.

El govern pressiona sota mà les autoritats de la UE i les de Bèlgica en concret en contra de la presència del president Puigdemont a Brussel·les, el persegueix diplomàticament, l’espia il·legalment i tracta d'impedir que exerceixi la funció de la qual és titular legítim en connexió amb el Parlament que vol triar-lo.

Igualment malversa ingents quantitats de diners públics en subornar voluntats exteriors perquè no es solidaritzin amb l'independentisme català i dir així que aquest està aïllat internacionalment.

El cas més vergonyós, el de les tropes espanyoles desplegades a la frontera de Letònia amb Rússia i Bielorússia per silenciar el suport letó a Catalunya. 

La dictadura espanyola corona la seva infame acció anticatalana valent-se d'uns jutges a les seves ordres per donar una pàtina jurídica a allò que no és més que una persecució política.

L'independentisme no és un delicte, per molt que els jutges franquistes ho creguin. I tampoc ho són els actes que en el seu nom es realitzin sempre que no portin violència.

És injust i prevaricador empresonar independentistes per la seva ideologia i pretendre després fabricar un delicte amb argúcies discutibles.

A Espanya hi ha representants democràtics a la presó que no estan protegits per cap llei, sinó directament lliurats al caprici d'un jutge de partit que pren les mesures que li dona la gana per raons ideològiques.

La dictadura espanyola ha suprimit els principis fonamentals del dret al jutge natural, el degut procediment, l'habeas corpus, la seguretat jurídica, el dret a la defensa i de no declarar en contra d'un mateix.

La judicatura espanyola no només està al servei del poder polític sinó que ho fa de mil amors i amb l'esperit inquisitorial franquista que la caracteritza. 

Al davant, l'adversari, la República Catalana, proclamada com a resultat legítim d'unes eleccions imposades per la dictadura i en una inferioritat de condicions immoral i il·legal.

Els independentistes les van guanyar clarament però la dictadura espanyola es nega reconèixer i aplicar els resultats.

Amb l'ajuda del PSOE i C’s, pretén passar per sobre de la voluntat democràtica dels catalans imposant la d'un partit corrupte i els seus ajudants. 

A la diàfana legitimitat d'origen de la República Catalana afegeix aquesta una escrupolosa legitimitat d'exercici.

Tot i la persecució política i judicial de la dictadura, tots els passos de la República Catalana estan emparats per la legalitat vigent.

No obstant això, és clar que sent dictatorial aquesta legalitat vigent (que, per cert, el primer que incompleix és el govern de la Gürtel) en algun moment serà necessari entrar en confrontació amb els administradors de la dictadura i els seus auxiliars.

De fet i malgrat l’exquisida cura de les autoritats catalanes així deu haver estat ja que, en principi per algun motiu ignot hi ha persones a la presó i a l'exili, a part de pel fet que al jutge Llarena l'independentisme li sembli un delicte.

No ho és.

El que és un delicte és considerar-lo delicte i abusar del poder que la societat democràtica li atorga per tractar-lo com a tal. 

Les dictadures es basen en el temor, la por, la incertesa, la inseguretat sobre si un comportament és o no delicte i en el fet d'estar en mans de l'arbitrarietat judicial.

En conseqüència, la legitimitat d'exercici es mantindrà encara que calgui desobeir lleis iniqües en atenció al mandat democràtic i el principi d'equitat, tots dos per sobre d'una legalitat de part tan iniqua com inepta.

La República Catalana, que s’està consolidant en terminis tan conflictius com injustos compta amb tres actius per sortir endavant: la unitat del bloc independentista, el suport exterior i la mobilització de la població catalana disposada a arribar a la desobediència civil en suport als seus dirigents empresonats.

La primera i la tercera, la unitat del bloc independentista i el suport massiu de la població són alternativament causa i efecte del propi moviment.

Aquest no sobreviurà si falla alguna de les dues, que són com dos miralls contraposats: la unitat del bloc reflecteix la unitat popular que ve moguda per aquella. 

El suport exterior, molt important de moment tot i les activitats de les cavernes diplomàtiques espanyoles, s’anirà manifestant més i més obertament a mesura que el conflicte aconsegueixi presentar-se tal i com és. 

Una lluita entre la dictadura espanyola i la democràcia catalana. 

Ramon Cotarelo