S’ha acabat el bròquil
En èpoques franquistes els cantants gaudien d’una
subtilesa impressionant per dir amb al·legories allò que volien dir i la
censura no els ho permetia.
La Trinca i en Lluís Llach varen ser el grup i el cantant
amb més intuïció i finesa, i encara avui, malauradament, moltes de les
seves cançons tenen plena actualitat.
Però aquest renaixement de moltes cançons amb missatge
polític també es comença a produir a l’Europa unida i potser en altres
indrets, i és que sembla com si les societats del segle XXI avancessin
anant enrere i revisquessin tots els fantasmes que ens pensàvem haver
vençut.
Fins a la globalització, havíem defensat que l’economia
de mercat, la que produeix riquesa, només podia existir en un entorn de llibertat
política i econòmica, i és per això que alguns, quan es va esfondrar el mur de
Berlín, ja profetitzaven la fi de la història i fins i tot s’atrevien a
quantificar el dividend de la pau.
Però la Xina comunista ens va ensenyar que la convivència
entre el comunisme i l’economia de mercat era possible, i també ens va
ensenyar una altra cosa: que sovint aquesta combinació és més “eficient”
perquè no té cap contrapoder (sindicats i partits polítics) que obligui
a repartir la riquesa creada i les llibertats polítiques.
És una mena de retorn al capitalisme desenfrenat i
poderós de començament del segle XX.
L’estat del benestar, que va ser una conquesta molt
important a l’Europa democràtica, s’ha vist perjudicat per aquesta competència
de països que produeixen amb obrers sense cap dret, amb salaris molt baixos
i en una mena d’esclavitud total, sense que es pugui combatre.
Alguns pensàvem que en aquest fenomen així que la
renda augmentés seria imprescindible la democràcia i la llibertat, però
la idea ha fallat. I el terrible és que l’exemple dels governs autoritaris
està florint pel món aprofitant la propaganda de partits que prometen
més seguretat que llibertat, en moments d’incerteses.
Els que tenim una certa edat i hem viscut plenament
el franquisme mai hauríem pensat que tornaríem a veure com tants anys
després és tan viu i està tan incrustat en totes les estructures de l’Estat
espanyol i d’una part de l’Església. I la prova d’aquest renaixement el
veiem en el comportament de tres partits d’extrema dreta compatint el
mateix missatge, la mateixa bandera i amb ideologies afins.
Això era impensable, almenys en aquesta profunditat
i extensió.
L’acumulació de rancor i ressentiment pels anys
de silenci, ha explotat, i com deia una piulada que vaig llegir: avui Franco
n’estaria orgullós.
I al mig de tanta pobresa ideològica i davant
d’aquesta violència verbal, a la qual contribueix amb els líders polítics
molta premsa espanyola, els catalans hem d’anar fent la nostra.
És clar que seria més fàcil en un entorn democràtic i
respectuós, però ja hem entès que el franquisme i les seves fòbies tornen a
formar part del discurs polític espanyol.
Coneixent ja l’adversari i el seu poder destructiu
per defensar la unitat d’Espanya, hauríem de procurar defensar dos àmbits
d’actuació clars: el polític i l’econòmic.
I hauríem de procurar que el primer no malmenés
l’esforç del segon.
Per als més impacients, els hem de dir que tindrem
més oportunitats i que només cal esperar-les, i hem d’intentar que ens trobin
més forts del que hem estat fins ara.
Malgrat l’esforç per perjudicar-nos l’economia,
tots els estudis posteriors a l’1-O ens diuen que no ho han aconseguit i
que el creixement ha seguit amb força.
S’han implantat més empreses estrangeres, d’altres
han ampliat negoci i el creixement del nostre PIB fa molts trimestres que
creix per sobre del 3%, així com les exportacions.
Hem de continuar fent els deures i enfortint-nos,
i seguir mirant enfora, perquè quan se’ns giri el vent i vingui una altra
crisi, tinguem la fortalesa suficient per minimitzar-ne els efectes, i
després serà quan es veurà que per a nosaltres Espanya és un mal negoci.
Esteve Vilanova
.jpg)
Comentarios
Publicar un comentario