La llum comença a obrir-se pas

«Aquests dies fem entendre a Europa i a la comunitat internacional que no és possible solucionar la crisi catalana sense comptar amb el govern català com a interlocutor principal»

Des de divendres, molta gent en aquest país ha patit molt. Pel fet de no saber què passava ni cap on anàvem. Aquestes darreres hores la llum ha començat a obrir-se pas i em sembla bastant evident que, si finalment el govern de la República es reuneix avui a Brussel·les i parla, tot es veurà d’una manera diferent. Per això m’agradaria explicar unes quantes coses sobre què ha passat aquest llarg cap de setmana i sobre què ens espera.

Sobre el cap de setmana1. Crec que tots hem de ser conscients de què va passar divendres, dissabte i diumenge. Després de la proclamació de la independència hi havia un risc indiscutible d’una confrontació violenta al carrer. I el govern i el seu president van optar per desarticular-lo, en conseqüència amb el tarannà profundament pacifista del moviment. El preu era molt car, però hi havia eixides alternatives que són les que es comencen a veure ara. El govern va actuar amb una responsabilitat que potser fou excessiva i tot, però no va voler posar en joc l’estabilitat del país ni, sobretot, la dels seus servidors públics. L’amenaça d’una intervenció brutal per part del govern espanyol va quedar clara el primer d’octubre i va ser molt més que concreta divendres passat.

Hi ha gent que pot opinar que això ja ho havien d’haver calculat abans i que hauria estat millor no declarar la República o no haver escollit el camí de la independència i tot. No hi estic d’acord. Després de l’heroica actitud de la gent el primer d’octubre no proclamar la independència sí que hauria estat trair-ho tot. L’element principal i més important era no agenollar-se i per això no es van convocar eleccions autonòmiques. Catalunya avui és un territori en disputa controlat aparentment per Espanya, però que té un govern independent aparentment a l’exili. I en aquest sentit que funcione a Barcelona o a Brussel·les tant hi fa. Fins i tot diria que, per al moment actual, millor que funcione des d’allà i tot.

2. Crec que hi ha una realitat que ens hauríem de ficar tots al cap: s’ha acabat la democràcia tal com l’havíem entesa fins ara. Tornem a viure una època en què per les teues idees pots anar a raure a la presó durant anys. I en són una prova ben concreta Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Les coses que tots fèiem en democràcia amb una certa naturalitat ara les hem de tornar a fer com les havíem fetes abans. Per tant, el govern i la seua estructura aquest cap de setmana ha valorat i mesurat l’abast de la repressió. En qualsevol moment poden ser detinguts i duts davant un tribunal que s’atorga il·legalment funcions que no li corresponen, que s’inventa delictes i que té un ànim explícitament venjatiu i contrari a dret, com es palesa clarament en els encapçalaments dels seus papers. En aquest context, demanar explicacions abundants, conferències de premsa o declaracions públiques, com si no passàs res i visquéssem en un règim democràtic, és poc seriós. M’hauria agradat que parlassen clar i diguessen coses, però si se n’anaven a l’exili no penseu que la seua seguretat era prioritària?

Sobre avui i els dies que vénen
1. Si avui el govern de la República Catalana es reuneix, i encara més si parla i pren decisions, la situació farà un tomb radical. Oimés si ho fa en condició de govern a l’exili, amb què crearà un conflicte intern majúscul dins la Unió Europea. Si això es confirmàs, que conste que sempre deurem agraïment a Flandes i a Bèlgica per un gest molt difícil que no tenien cap obligació de fer.

2. Hauríem d’entendre que som davant un triangle amb tres puntes: el govern de la Generalitat (o de la República, que és igual), l’administració pública de Catalunya i els ciutadans. Amb el gest de divendres, el govern va deixar que l’administració fos controlada per Espanya, però amb la decisió que avui podria conformar-se es refermarien els dos grans pilars que ens han dut fins ací: la política i els ciutadans. De les tres puntes del triangle, l’administració era la més prescindible si no es volia que el procés cap a la independència s’aturàs. Sense govern no tindríem sinó caos –i per això calia proclamar la República i per això es va fer– i sense ciutadans, sense poble, no tindríem res. L’opció va ser correcta.

3. L’objectiu a assolir és ben evident: combatre la repressió i el 155, recuperar la democràcia i el respecte als drets de tothom i tornar a dirigir l’administració del país ara ja com a república independent, que per això es va proclamar. És a dir, fer servir tots els mètodes a l’abast per retornar al país el govern legítim. En aquest sentit tot s’hi val, des de la resistència de les institucions del país, municipals per exemple, a la participació en les eleccions. L’única regla és exigir que el govern governe. No pot manar sobre l’administració, però pot dirigir políticament el moviment independentista i aquest és el seu paper.

4. I per a fer això cal posar el focus de manera insistent en l’origen d’aquesta crisi. No és habitual que un territori de la Unió Europea declare unilateralment la independència. És sorprenent que tot un govern escollit democràticament es trobe obligat a traslladar-se a l’exili. I no és normal que els ciutadans d’un país siguen agredits quan volen votar. De tot això, qui en té la culpa és només el govern espanyol. Un govern que des de fa deu anys es nega a veure la realitat: que té un problema polític seriós a Catalunya i que solament el pot resoldre com es resolen els problemes polítics en les democràcies occidentals, que és dialogant i votant.

I amb tot plegat, aquests dies passa que hem arribat a situar-nos en un moment decisiu: fem entendre a Europa i a la comunitat internacional que no és possible de resoldre la crisi catalana sense comptar amb el govern català com a interlocutor principal. I diem a Mariano Rajoy que té davant un president, el president de Catalunya, un govern, el govern de Catalunya, i un poble, el poble de Catalunya, que han proclamat el seu estat independent i que no defalliran en la tasca de fer-lo efectiu.

 Vicent Partal