De mica amb mica s’omple la pica; el 11 de Setembre molt plena

Començo a llegir comentaris desmotivats i desmotivadors de cara el 11-S. .

Diu que un partit de futbol no s’acaba fins que l’àrbitre xiula el final del partit, i fins llavors pot passar de tot.

També les guerres no s’acaben fins que es signa la pau o la rendició.

Nosaltres estem en guerra i no hem signat cap rendició.

Ahir feia just vuit anys de la manifestació encapçalada per Montilla amb el lema Som una nació, nosaltres decidim. Doncs això.

Entenc que hi ha qui pot creure que l’estratègia seguida fina ara no és la que li agradaria, que és una estratègia equivocada, fins i tot que no hi ha estratègia.

Però la guerra és ben viva i durant els períodes de guerra estan molt mal vistos els qui fomenten el desànim de la tropa que lluita i també el desànim de la rereguarda, en certes circumstancies arriben a ser titllats de traïdors.

Jo no vull acusar a ningú de fomentar voluntàriament el desànim i encara menys de traïdoria, però no puc deixar de contestar, fins i tot per endavant, als que començaran a dir que estan farts de performances o que no els hi agrada ell color de la samarreta.

No tragueu mèrit a les performances, han servit per fer que Catalunya sigui coneguda a tot el món.

Barcelona ja no és només una ciutat que porta el nom de un Club de Futbol, és a més la capital de Catalunya.

El 1-O vàrem fer un Referèndum i el vàrem guanyar!.

Però, el 1-O també va contribuir a posar Catalunya al mapa i també el conflicte que mantenim amb España.

El món va poder veure que un poble pacífic, capaç d’organitzar mobilitzacions multitudinàries (“performances”) sense ni un incident era apallissat brutalment per un estat repressor. I això és important i ens omple de raó.

Tots estem cansats, voldríem que la guerra hagués acabat i poder gaudir ja del nostre país, que sabem que serà millor, que tindrà defectes però que serà el nostre.

Sí, es cert, molts ens vàrem desil•lusionar molt quan el President va proclamar i tot seguit va suspendre la República.

Però fins i tot això és més positiu que deixar de lluitar.

Tan li fa si va ser covardia, tan li fa si va ser per evitar un bany de sang, tant li fa si Donald Tusk va enganyar el MHP Puigdemont tal com afirma Mikko.

El cert és que som on som, i mai ho havíem tingut tant a prop.

Fem memòria, recordem quan Mas, ja fa anys, va dir que entràvem en una “dimensió desconeguda”.

Mai ningú ens ha dit que seria curt, que seria fàcil,...ans el contrari.

I recordem també se’ns va dir que teníem al davant un enemic poderós, amb molts més recursos que nosaltres (de fet els nostres recursos també els gestionen ells i en contra nostra).

I un dels recursos és la seva justícia per entorpir i retardar.

Un divorci amistós es resolt molt ràpid, un divorci al jutjat triga molt més. I aquí som.

Uns recollint arguments pel jutge (internacional) i l’altre entorpint amb els seus mecanismes judicials. I malgrat tot seguim avançant.

Jo també friso per arribar a port, fa molts anys que d’una manera o altra lluito per arribar-hi (acompanyo aquest comentari amb la foto que em van fer l'any 71 a Montserrat, a l’encesa de la Flama de la Llengua)

L’any 71 tocava pujar a Montserrat amb senyera per demostrar que Catalunya seguia viva malgrat la dictadura.

El 2018 toca fer una nova performance per demostrar que els republicans seguim vius, que PSOE no és diferent de PP i que els catalans seguim anhelant la llibertat.

I quan tornem a tenir la situació a favor vull creure que no ens deixarem entabanar pel Tusk ni cap altra fatxa i tirarem endavant.

Tinguem clar però que necessitem reconeixement internacional i també algú que freni als feixistes. I les performances no ho garanteixen, però ajuden

Als cansats, als desanimats: (com deia el meu pare “ Els cansats fan la feina”)

Hem perdut una batalla (oportunitat)?

Pot ser, però molts estem disposats a lluitar, pacíficament com hem fet fins ara, i no, no ens hem rendit i no ens rendirem.

Per acabar demano a qui tingui raons per passar del 11-S que s’ho repensi.

Si tot i així no vol “sacrificar” la tarda del 11-S per un altra performance, potser la definitiva, que almenys no contribueixi al desànim de la tropa que lluita, ni al de la rereguarda.

Els feixistes podran vèncer altra cop, però jo no abandonaré la trinxera.

Aquest 11S és el primer en el que tenim presos polítics.

Què creieu que pensaran els nostres presos si no sortim al carrer?

Hem de ser-ne més que mai.

Per ells.

Pel seu sacrifici.

I per enviar un missatge molt contundent a tot el món: seguim dempeus i no ens aturarà ningú.

Molt sorprés pel fet que hi hagi independentistes que "fan campanya" perque la gent no vagi al 11-S.

Cadascú es lliure d'opinar i actuar com vulgui, però em pregunto si un 11-S amb minsa participació ens perjudicaria o beneficiaria i si donariem un disgust o una alegria a l'unionisme.

Digueu adeu al jutge Llarena.

Amb la seva última bafarada pretén suspendre de funcions els diputats perseguits, però a partir d’ara perd la competència sobre la causa inventada i desapareix d’escena.

En realitat li diem a reveure, perquè la justícia, la de veritat, l’europea, el perseguirà fins que pagui per unes fabulacions que han portat a la presó polítics i líders d’entitats sobiranistes.

Sento però la actualitad s‘em tira a sobre; d'avui al 11S hem de veure després que el Tribunal alemany es quedi només amb malversació; com aguanten a la presó als que estan.

S'acosten petites victòries, però gràcies a la paciència.

Montilla tenies rao  Som una nació, nosaltres decidim. Doncs això.