L’Espanya autàrquica de sempre

Hi ha moltes maneres de classificar els països.

Per tòpics, per fílies i fòbies, pel seu poder o influència...

Però la més subtil i dura de totes és dividir-los entre aquells que són respectats i els que no.

Espanya es va guanyar, entre finals dels 70 i finals dels 90, el respecte del món.

Es va fer una «primer transició» força digna, es va despertar l’ànima i la creativitat d’un país reprimit i castigat durant dècades pel franquisme, es van obrir portes i finestres... 

En aquells vint anys ens vam agradar: érem un país lliure, pencaire, divers, feliç... 

Allò es va acabar el dia que l’aznarisme, en els darrers anys del segle XX, va inocular dos virus tòxics, mortals: la febre dels diners (disfressada de liberalisme) i el vell i ranci patriotisme espanyol, que no era més que una reedició dissimulada de l’espina dorsal del franquisme.

Cert que abans el socialisme ja s’havia deixat podrir per la corrupció i per l’abús de la raó d’Estat (els GAL, per exemple), però Aznar va apujar el nivell: ell sí que tenia un projecte imperial-liberal per a Espanya. 

El que no va aconseguir rematar amb el seu PP, ho rematarà ara amb els seus Ciudadanos. 

Aznar és el gran guionista de la decadència espanyola, que acabarà portant Espanya a la ruïna.

 Ja no és un país respectat al món, ja no és «cool», encara que s’hi visqui força bé i hi faci sol.

La crisi del 2008 i els anys següents va fer que Espanya baixés molts llocs en el rànquing de països dignes de confiança. 

Els darrers anys han intentat que oblidéssim que Espanya ha estat un país intervingut, supervisat, controlat.

Com ara estan intentant que ignorem que els mateixos genis que ens venen la magnífica recuperació econòmica han fet un forat de dimensions còsmiques i estan multiplicant l’endeutament fins a nivells aberrants.

A nosaltres ens enganyen i ens tenen sedats, fins que hagin cobrat tot el que ens han de cobrar gràcies a la modificació exprés de la Constitució, i primer ens xuclaran tota la sang que puguin, però als despatxos del poder mundial Espanya està perfectament catalogada com un greu problema econòmic de futur.

Que tard o d’hora petarà, per cert. 

Ara el que faltava per arrodonir el prestigi universal de la «Marca España» és per una banda l’absoluta incapacitat de la política espanyola per fer política seriosa amb la crisi catalana, la immensa bassa de residus radioactius de la corrupció sistèmica i la innovadora i creativa manera que s’està imposant d’entendre l’estat de dret, basat en l’aplicació de la famosa llei de l’embut. 

Les derrotes judicials de Llarena i del Suprem no se sap si són definitives o temporals, i molt menys si tenim en compte que el joc brut està funcionant a algun lloc, lluny dels focus...

En qualsevol cos, són molt il·lustratives i diuen molt de la qualitat democràtica espanyola.

Els que estan disposats a salvar la pàtria saltant-s’ho tot «a la torera» són els que se l’estan carregant. 

Quan fins i tot un pobre cantant de raps com Valtonyc ha de «fer les Europes» i fugar-se perquè no l’empresonin per unes cançons, el missatge a la resta d’Europa és claríssim, i s’està escoltant a tot arreu. 

L’Espanya que s’apropava a Europa ha començat a allunyar-se’n, econòmicament, políticament, socialment.

Va camí de ser cada dia un país més tancat en ell mateix, en retrocés en tots els fronts, ple d’eufòria patriòtica per tapar totes les misèries, més anticatalà que mai i ofès, profundament ofès, per una Europa que estan convençuts que no els ha de donar lliçons de res.

Espanya ja ha començat a ser un país de segona.

I això és el que hi ha: la temptació autàrquica de sempre, el «Santiago y cierra España».

Tenir-ho en compte, en els temps que venen, no estarà de més.

Sobretot, per enganxar-nos a Europa, on diuen que la gent....

Joan Rovira