Doncs vinga, espavilem!

El sobiranisme català, té dos problemes greus: la desorganització estratègica i la manca d'una política de comunicació comuna.

Em centro en aquest darrer punt. Qui fa què en la comunicació internacional?

Els suport internacional és escàs, sobretot pel que fa als estats i els polítics en actiu.

Això no és un gran problema. .

Jacques Delors, president de la Comissió Europea, va fer unes dures declaracions contra la independència d'Estònia, Letònia, Litània i Ucraïna l'any 1990.

Delors deixava clar que les repúbliques soviètiques que aspiraven a la independencia no tindrien mai el suport de la CE.

Nosaltres respectem la sobirania i la situació política de tots els països, inclosa la Unió Soviètica’.

Paraules similars a les usades per Merkel en el cas català

El 7 de setembre del 1991, un any i tres mesos després de les paraules de Jacques Delors, els països membres de la Comunitat Europea reconeixien la independència dels països bàltics i Ucraïna. I Delors es va quedar tan ample.

 D'exemples com aquest n'hi ha uns quants.

Però una cosa sí van fer els bàltics, i és una gran estratègia comunicativa per a l'època que encara s'estudia en alguna universitat nord-americana.

I Catalunya també ho va fer.

Però ho dic en passat perquè, una vegada més, l'estratègia i la comunicació han tornat a fallar.

Recordem alguns fets recents però que a causa de la immediatesa potser hem oblidat.

A veure, Òmnium Cultural va impulsar ara fa uns anys una magnífica campanya en què una sèrie de personalitats demanaven que es deixés votar als catalans.

La campanya es deia Let Catalans Vote.

Doncs bé, a aquest manifest s'hi van afegir -es diu ràpid- sis premis Nobel de la Pau: Ahmed Galai, Rigoberta Menchú, Jody Williams, Dario Fo, Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel. A part, 45 personalitats de primer nivell s'hi van adherir mesos després.

Recordem alguns noms?

Yoko Ono, Peter Gabriel, Silvio Rodríguez, Éric Cantona, H. Stóitxkov, Irvine Welsh, José Bové, Peter Jambreck (pare constitució d’Eslovènia), Heiner Flassbeck (exsecretari d’estat del Ministeri de Finances d’Alemanya), Gerry Adams, Viggo Mortensen, Joan Baez, Susan George, Noam Chomsky, Ken Loach, Andrea Camilleri, Zygmunt Bauman, Paul Preston, Hu Jia (personatge molt rellevant), Ambler Moss, A. Lobo Antunes, Ignacio Ramonet, Harold Bloom i un llarg etcètera.

Aquest va ser el primer grup que va donar suport a Catalunya.

Per cert, que ningú es confongui. Aquests sis premis Nobel de la Pau i les 45 personalitats internacionals no estan, públicament, a favor de la independència de Catalunya, però sí a favor del "desig d'exercir el dret democràtic a votar sobre el seu futur polític". Res més.

1-O. El ministre d'Exteriors espanyol Alfonso Dastis nega les imatges de violència policial motiu pel qual el prestigiós diari britànic The Guardian el situa entre els dirigents “autoritaris” del món al costat de Nicolás Maduro i Bashar al-Assad.

Les imatges són ben reals.

I ho són tant que hi ha un posicionament molt clar de 24 premis Nobel de diverses àrees que denuncien en una carta enviada a la Comissió Europea les "escenes de brutalitat policial" que van tenir lloc per intentar impedir el referèndum.

La gent es mou ràpid.

Aquests 24 premis Nobel que demanen una negociació urgent són: Jody Williams (premi Nobel de la Pau), Mairead Maguire (pau), Betty Williams (pau), Sheldon Glashow (física), Adolfo Pérez Esquivel (pau), Yuan T. Lee (química), Dudley R. Herschbach (química), Robert Huber (química), Rigoberta Menchu (pau), Frederik Willem de Klerk (pau), Richard J. Roberts (medicina), José Ramos Horta (pau), Peter C. Doherty (medicina), Gunter Blobel (medicina), Tim Hunt (medicina), Shirin Ebadi (pau), Peter Agre (química), Elfriede Jlinek (literatura), J. Robin Warren (medicina), Jean Marie Gustave Le Clezio (literatura), Jack W. Szostak (medicina), Tawakkol Karman (pau), Leymah Gbowee (pau) i Bengt Holmstrom (economia). Repeteixo: són premis Nobel!

I ara, la pregunta:

Què n'hem fet de tots aquests suports?

Estratègia i comunicació fallides.

Ens hem adormit. Què hem de fer ara?

Reunir alguns premis Nobel a BCN, no un de sol sinó varis, per denunciar que a un país de la UE hi ha empresonats i exiliats per les seves idees polítiques. Greu!

Qui ho d'organitzar? ANC, Òmnium, universitats...

A part de la conferència, ens caldria després una multitudinària roda de premsa amb mitjans internacionals.

No hem de demanar suport a la independència, sinó que denunciïn (com ja han fet alguns) el retrocés de les llibertats.

Potser encara tenim més suports a la causa catalana.

En tot cas, i veient com està la situació (empresonaments, exiliats, repressió i regressió llibertats) considero urgent activar la carta d’aquests activistes per a què es facin ressò del que està succeint al nostre país.

Donar suport a la independència per a algú és complicat, però en el cas que ens ocupa estem demanant respecte als drets humans i contra els empresonaments i la judicialització de la política.

I alguns ja es van posicionar obertament contra la repressió de l'1O.

Si les Repúbliques bàltiques haguessin tingut el suport de sis premis Nobel de la Pau a les seves aspiracions nacionals ho haurien celebrat com una gran victòria.

Nosaltres, en canvi, tenim suports, tenim gent que se la juga, que es mulla, i no els fotem ni cas. Per què?

Per la nostra manera de ser potser preferim entonar la cançó de l'enfadós, aquella tan nostrada que diu que ningú ens fa cas, ningú ens escolta, ningú ens donarà suport, no som res...

Potser aquest és el problema: que ni nosaltres mateixos no ens ho acabem de creure.

Els que estan a la presó, els seus familiars, els exiliats, els que estan patint la repressió, tota aquesta gent es mereix un gran acte.

Si no ho fem ara, quan ho farem?

Com em va dir algú en un dinar al 7 Portes, ens hem de merèixer ser lliures.

Doncs vinga, espavilem!

Bernat Deltell