carrostia

Hi ha un vell proverbi llatí que diu: Quanto altior ascenderis, tanto gravius corrues (com més amunt pugis, més greu serà la caiguda). M’hi ha fet pensar l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, caigut en desgràcia els darrers dies després de ser elevat abans als altars de l’honradesa. Hi ha polítics que, allunyant-se del molest gerro xinès citat amb ironia pel també expresident Felipe González, exerceixen amb habilitat la jubilació presidencial —de Jimmy Carter, per exemple, es deia que havia estat millor expresident que president. Aquest semblava ser el cas de Zapatero. L’home, retirat de la política, va decidir emprendre el camí contrari al de González, i fer costat en les verdes i en les madures al president Pedro Sánchez —després dels citats, el tercer polític socialista en ocupar la presidència espanyola des de la recuperació de la democràcia. Zapatero s’havia convertit en un referent moral del socialisme espanyol. La seva presidència havia passat a la història, entre altres q...

  Todo lo mencionado por el firmante constituye, en esencia, el papel que está representando la derecha en España durante buena parte del actual periodo democrático. Salvaríamos excepcionalmente la etapa de transición durante la cual tuvieron su espacio partidos políticos que se decían de centro, pero que al poco desembocarían, por consunción o fracaso de los mismos, en el que fundaron varios ministros franquistas (Alianza Popular), origen del actual Partido Popular. Bastó que a su derecha, a raíz del proceso independentista   en Cataluña,   surgiera en los últimos años una extrema derecha que le empezó a restar votos, para que en lugar de apostar por una derecha democrática,   como consecuencia también de la alargada sombra de Trump en Estados Unidos, y de la floración de partidos de extrema derecha en Europa, el Partido Popular y Vox confluyan en lo que Barrera llama un rencor enfermizo contra el actual (y también el anterior) gobierno de coalición, según se desp...

És un somni que m’encantaria que algun dia es fes realitat. Imagino la redacció d’un mitjà de comunicació propietat d’un magnat de dretes i que un alt directiu de l’empresa li demana a un dels seus periodistes que tregui el màxim profit d’una investigació contra un polític o un govern d’esquerres i que s’inventi el que faci falta per fer -los com més mal, millor. I el meu somni és que el periodista s’aixeca de la cadira, li diu al seu superior que faci ell la feina bruta i abandona la redacció. Quan vaig decidir fer-me periodista estava estudiant Química a la Universitat Autònoma de Barcelona. Volia contribuir a descobrir remeis contra el càncer i em semblava que estudiar el grau de Bioquímica era la via adequada per aconseguir-ho. Aquella especialitat no existia a la carrera de Química en aquella època a la UAB. Amb uns quants companys vam moure cel i terra perquè es creés l’especialitat de Bioquímica i ens en vam sortir el mateix curs que vaig decidir deixar la carrera i començar la ...

  La idea de generar una reserva mundial de germoplasma vegetal surgió en Noruega en la década de 1980 con experiencias de almacenamiento de semillas en minas abandonadas del archipiélago de Svalbard. A partir de 1990, se iniciaron las conversaciones entre el Gobierno noruego y la FAO para crear un depósito mundial que, como si fuera una caja fuerte, pudiera conservar materiales genéticos de todo el mundo. Sin embargo, en ausencia de un régimen de administración que asegurara el estatus legal de esa colección, hubo que esperar a la implementación del Tratado Internacional sobre Recursos Genéticos Vegetales de interés para la Alimentación y la Agricultura de la FAO. Finalmente, quedó constituido, en febrero de 2008, el Banco Mundial de Semillas de Svalbard, que recientemente ha recibido el Premio Princesa de Asturias a la Cooperación Internacional 2026. En el corazón de una montaña helada Situado en la isla de Spitsbergen, en el archipiélago de Svalbard (Noruega), está excavad...

  Imaginem que és la majoria la que es converteix en “ líder ” en lloc d'esperar a un hipotètic líder mediàtic “ La vida és el que ens passa mentre estem ocupats en altres plans ” John Lennon Interpretació? Diferents versions. Hi ha coherència entre “ el que ens passa ” i “ allò del que ens ocupem ”? Estem ocupats en els millors plans perquè ens passi el millor en la vida? El que passa en les nostres vides és el que desitjàvem, desitgem? Quant al millor nivell de vida: treball, sanitat, educació, progrés, seguretat; un present realitzador i satisfactori, un futur clar, amb moltes oportunitats. O succeeix el contrari? En sociopolítica: una veritable democràcia i desenvolupament institucional en tots els estaments perquè siguin homologables amb els seus equivalents dels millors estats referents. O el contrari? Identitat comuna, sòlida, creixent, que no sols suporta les pressions de molt diferents identitats, cultures immigrades, sinó que les integra en un sentiment de Cat...

  Al presidente del PP probablemente le han debido indicar que no debiera permanecer mudito, que sería oportuno que se manifestase para lisonjear a las FFAA, cuyo desfile se ha realizado este año precisamente en su taifa gallega con la curiosa novedad de una simbólica caída de nuestra bandera. De modo que ha publicado un escrito en Vozpópuli que más parecería propio de La Codorniz sacado de su espacio La Nada con sifón. Y el sifón sin gas carbónico. Claro que ya decía McLuhan que “ el medio es el mensaje ” y que de vez en cuando conviene dar señales de vida. Quizás lo más sustancial es que tras todo un nutrido catálogo de tópicos conocidos se pone a disposición de NOM para lo que exija ordenar. Dice querer asumir la responsabilidad de “ hablar con honestidad sobre el estado de nuestras Fuerzas Armadas, sobre los desafíos del entorno internacional y sobre la necesidad de que España se tome suficientemente en serio su propia defensa .” La cosa parecía que se ponía interesante...

  Encara no sé com li explicaré al meu fill la pobresa i el col·lapse capitalista dels serveis socials, però sí com assenyalar la barbàrie, perquè veu que jo ho faig. —El senyor està dormint? —em pregunta el meu fill. Assenyala un home d’uns… trenta? anys que, efectivament, està dormint. Li dic que sí. I el meu fill, que com tots els nens té la capacitat de posar el dit a la nafra i assenyalar les contradiccions, la línia justa entre el que està bé i el que està malament, torna a la càrrega: —Al terra? Mentre em pregunto, com totes les mares, com li explico al meu fill la pobresa i el col·lapse capitalista dels serveis socials, passa alguna cosa a la meva butxaca. A la pantalla del meu mòbil es concreta, un cop més, l’habilitat de la societat per immunitzar-se davant la barbàrie. I alhora, per ser molt sensible a imatges superficials per a les quals no busca més explicació ni solució que més policia. M’explico. Al xat on veïns de tot el barri comparteixen informació s...