El caganer
El cretinisme és una peculiaritat de persones
singulars, d’individus que es tornen solitaris; però, pel que es veu
avui dia, també pot afectar col·lectius humans, o la societat en conjunt.
És com si una boira espessa encegués la perspectiva
i l’horitzó de col·lectius que els marxistes qualificaren d’alienats.
D’això, almenys, parlaven els marxistes dels anys meus d’universitat,
quan pretenien alliberar-nos de les adherències capitalistes malsanes
(recordo molt bé els discursos inflamats de Fernández Buey al claustre de
lletres o els soliloquis del meu estimat amic comunista Narcís).
Avui dia, el marxisme és cosa de vells i els qui ho
són no gosen dir-ho. Al contrari, el cretinisme no és moneda a l’ús,
dialècticament parlant, però és una demolidora realitat –de vegades
aclaparant– en l’univers dels polítics de qualsevol espècie racional o
irracional.
És possible que el Creador, en un mal moment, com
un Chaves de millor condició, els expropiés la intel·ligència per permetre
la indigència mental com esquer d’una determinada condició.
Ens podríem preguntar si és possible ser polític
d’una altra manera, i el meu radical pessimista, vist el que abunda, es veuria
enterbolit potser per un tímid seguici de politiquets amagats entre la
mala herba del bosc, com a petits genis, aspirant a sortir i oferir-se com a
alternativa.
No s’atreveixen, però dubten entre les opcions del
mercat democràtic, que s’encaparra a certificar l’asserció de Churchill:
“La democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics possibles.”
En canvi, Putin demostra el contrari; Trump ratifica
la propensió a la niciesa que pretén desordenar l’univers; Pedro Sánchez
presumeix del que no té, ni és; Torra ens condueix al desert entre
profètiques asseveracions; Ada Colau magnifica magistralment tots els
despropòsits inimaginables. En resum: “Ningú no dona el que no té”, en pensament
del gran Aristòtil.
A banda de líquida (Zygmunt Bauman) aquesta societat
camina directament cap al despropòsit, a l’embornal, a la gran confusió
que acostuma a predir els desastres històrics.
Europa, sense rumb, se suïcida amb l’Islam (Samir Khalil).
Vladímir Putin va camí cap a convertir-se en l’emperador d’Occident i protector
del cristianisme (¡!) en la més sorprenent paradoxa del postcomunisme;
al mateix temps que l’entesa pactada amb la Xina i el seu nou armament
nuclear de gran potència ens proposa un nou ordre internacional amb la
seva indiscutible hegemonia. Mentrestant, Trump possibilita
l’evidència retirant les tropes de l’Afganistan i de l’Orient Mitjà,
alhora que la Turquia d’Erdogan avança en negociacions amb Rússia (agressora
d’Ucraïna), que ensorrarien el control del Mediterrani oriental amb el
debilitament de l’OTAN.
Però l’absurd de Trump, el mentider impulsiu, obre
un altre front al Pacífic contra la Xina, i mentrestant aquesta s’apodera
de totes les matèries primeres de l’Àfrica i condiciona les finances mundials.
L’aporia perfecta: un sistema capitalista d’oligopolis
sota el control d’un sistema comunista. La perfecció...
Aquest cretinisme polític sembla en aparença
difícilment superable.
Tot i així, a les nostre terres hispanocatalanes
es fonen tots els elements del despropòsit sociopolític en allò que fa
referència a la simbologia. Si es tracta d’un país de creients que voten,
se’ls ha d’insultar i agredir.
Si s’ha establert una pau religiosa –després d’una
brutal guerra civil– se l’ha de minar, descalçar-la i enfonsar-la, per retornar
a les premisses del conflicte dels anys 30 del segle passat.
Si se celebra una gran festa cristiana, hi ha
d’haver burles, mofes, embrutar-la amb conceptes atrabiliaris allunyats
de tota la nostra cultura: pessebres ofensius, mofes a la Verge de la
Mercè, costums ancestrals eliminats i la introducció de substituts
islàmics com ara les celebracions oficials del Ramadà (un
espera que aviat, amb el suport de les feministes, ens portin una llei sobre
la poligàmia i els harems...) i els cristians, feliços.
Algú no haurà perdut el seny?
Algú no s’haurà sentit ofès davant el lamentable
insult del pessebre de l’alcaldessa (?) Colau a l’abans anomenada plaça de
Sant Jaume?
De què vas, Ada Colau?
No s’adona que està fent el brou gros als que pensen
que la democràcia tan sols genera monstres com aquests? Algú creu que aquesta
manera estúpida de destruir –o d’intentar-ho– la nostra cultura no porta
les claus del suïcidi social i cultural?
És clar que en aquest món de bonistes irredempts tot
s’hi val, tot acaba rosat o morat? Arribats a aquest punt de genialitat surrealista,
amb la mordaç ironia daliniana, un pensa que hem accedit a l’univers
sobirà de la banalització perillosa.
L’important és ser-hi, fer-se veure a la via de
l’absurd i no ser al fonament de la realitat.
Un apel·laria a Emmanuel Kant i les seves Crítiques,
però donat que quasi ningú en faria atenció, em rebaixo a les funcions
primàries i elementals: ara l’epicentre del pessebre és el caganer.
Per a uns altres necis el Nadal és “la festa
d’hivern”. I així ens va.
Manuel Milian
.jpg)
Comentarios
Publicar un comentario