Desconfiança en la justícia
La justícia espanyola continua fent passos decidits
cap al seu descrèdit i fa la sensació que té del tot assumit aquest peatge
com a dany col·lateral en la missió de salvaguardar la unitat de l’Estat
espanyol i de reprimir el moviment sobiranista català per molt pacífic i
democràtic que hagi demostrat ser.
En la seva lògica, el fi justifica els mitjans i,
per tant, és normal que la sala 61 del Tribunal Suprem, per unanimitat,
rebutgés ahir les vuit peticions de recusació del jutge Manuel Marchena,
president de la sala segona del Suprem, presentades per quasi tots els presos
polítics catalans, tot i les evidències que qüestionen enormement la seva
imparcialitat per jutjar el cas.
El mateix passa amb la trentena de recursos d’empara
davant el Tribunal Constitucional, presentats pels presos polítics
catalans, demanant protecció de drets fonamentals o d’una presó preventiva
abusiva o injustificada que fa més d’un any que dura; recursos alguns dels
quals s’han passat molts mesos enterrats en un calaix sense cap motiu més
enllà de bloquejar l’accés dels encausats a la justícia europea, fins al
punt de motivar la vaga de fam de quatre dels presos a Lledoners i un
insòlit comunicat del mateix Tribunal, justificant la demora en la complexitat
del cas.
Una complexitat que no existia quan es va donar 48
hores als encausats per respondre davant el jutge de gravíssimes acusacions.
El Constitucional, que ha fet saber que no veura els
recursos al.ludits fins passat festes de Nadal, quan la vaga de fam ja haura
superat el mes de durada, continua com el Tribunal Suprem fent la seva part de
la feina en el proces contra l’0-O, alie als dubtes mes que raonables que
susciten les seves actuacions al voltant d’aquest proces i dilapidant, d’aquesta
manera, la necesaria confiança en la justicia.
Comentarios
Publicar un comentario