CRÒNICA GARROTUÍTICA D’UNA LLARGA DIADA AL PARLAMENT

«Són tot just les vuit tocades i, al Parc de la Ciutadella, diputats i diputades ja esperen que arribi ella. La noia no es fa pregar. És na Carme Forcadell, que no ha pogut ni esmorzar perquè ve de Sabadell. Just comença el ple ordinari i segueix la seva via, quan algú creu necessari alterar l’ordre del dia. Marta Rovira diu: “ei, no podríem aprovar avui també una altra llei: la que ens permetrà votar?” Comencen les esbroncades. Mare meva, quin merder! I s’arramba l’Arrimadas al pal del seu galliner. Vaig sentint l’extrema dreta arengant la clientela. “Que no, Aulet, que aquest que ho peta no veus que és en Coscubiela?” Les minories, pobret, diu que s’han de preservar, però a en Fachín i a en Nuet no me’ls deixa ni parlar. Ai carai d’oposició! Tan pendent del legalisme, ho allarga com més millor. Va fent filibusterisme. Oh Senyor, quin trist retaule! Som davant d’un cas insòlit. “Qui demana la paraula?” La Forcadell va de bòlit! És que, nois, no hi ha manera: no volen pas discutir perquè els treu de polleguera nostre dret a decidir. I s’atura l’atzagaia que és hora de menjar un mos i que, a Madrid, na Soraya foti de gos rabiós. Engalta contra la CUP: “No recuerdo tal bochorno desde que iba al videoclub a alquilar las pelis porno.”* A la tarda, amb nou anhel, i ara ja sense boicots, sento l’Anna Gabriel que fa un discurs... de pebrots. Quan arriba, amb cert retard, l’hora de la votació, es veu que n’hi ha que van tard i fugen del seu escó. Marxa en bloc tot el PP fent sonar les castanyoles i oblida l’únic que té: les banderes espanyoles. Tant anar fent la viu-viu i, de cop, ara heu fugit en el moment decisiu? Que potser juga el Madrid? Moltes gràcies, bona gent, per provocar el desencontre. La llei surt del Parlament i en surt sense vots en contra. Endavant i via fora, que ja no és temps de prudència. Ben units i, tots a l’hora, junts cap a la independència!»