Un Ulster català

Un Ulster català Un exdirigent català de Cs, de verb vehement i home de con­fiança d’Albert Rivera recorria (no sé si encara ho fa) a la següent frase en les seves disputes dialèctiques en privat amb persones d’adscripció independentista: “Us muntarem un Ulster que us cagareu”. La referència al llarg i sagnant conflicte d’Irlanda del Nord, a més de desafortunada, desinformada i fora de lloc, posava en evidència unes ganes poc dissimulades de certs sectors de desfigurar la imatge pacífica i tranquil·la del sobiranisme català amb l’ombra sinistra de la fractura civil i la crispació social. La manifestació multitudinària d’aquest dilluns passat va tornar a demostrar que el moviment independentista es desenvolupa amb un civisme i una moderació exemplars, malgrat les provocacions, les pressions i l’ofensiva judicial i policial que han posat en marxa els poders de l’Estat espanyol. I l’última Diada també indica que el conflicte polític que estem travessant no s’ha convertit en un problema de convivència, afortunadament. Alguns mitjans de comunicació i alguns polítics proven d’embolicar amb la paraula vio­lència el procés català, a veure si cola. Si no hi ha violència als carrers, cal generar un relat que presenti el que passa a Catalunya com un simple problema d’ordre públic, una cosa que s’ha de solucionar amb policia, multes i detencions. L’objectiu sempre és el mateix: ocultar que es tracta d’un problema polític de dimensió extraordinària. Atès que Rajoy i molts d’altres no desitgen fer política de debò, el que impera a Madrid –tret d’admirables excepcions– és negar el més obvi i col·locar fiscals, jutges i TC a primera línia de combat, perquè tot vagi prenent un aspecte proper a l’escenografia que envoltava la lluita contra ETA i el seu entorn. El més curiós –per dir-ho així– és que ara i aquí es busquen paperetes i urnes, no pistoles ni amonal. Per cert, en vista de certes proses, hem d’assenyalar que hi ha comentaristes que no s’han adonat d’aquesta abismal diferència. És una llàstima. La realitat és tossuda. A Catalunya no s’ha trencat la convivència, la qual cosa és una dada de què tots –pensem el que pensem– ens hem de felicitar sincerament. En la societat catalana, hi ha partidaris de la independència, contraris a la independència (representats principalment per polítics que no volen ni sentir parlar d’un referèndum) i una franja –important– de ciutadans dubtosos, oscil·lants o indiferents. Òbviament, la polarització política existeix en la mesura que es tracta d’un assumpte estructural que apel·la a interessos i sentiments molt arrelats, però després de cinc anys de procés no es pot dir que –com va vaticinar José María Aznar– el país s’hagi trencat. Amb els familiars, els amics i els companys de feina, cadascú gestiona aquest debat com pot i com sap. Diria que uns i altres el portem –en general– amb bastant sentit comú i prudència, amb una actitud pragmàtica que evita certes trampes i certs pantans. No hem de confondre la duresa de l’intercanvi de discursos al Parlament amb el to de les nostres converses –o dels nostres silencis respectuosos– amb el veí que ha penjat una bandera que nosaltres no penjaríem. Als anys setanta, al començament de la transició, hi va haver moments de més risc de fractura social. Des d’ahir, la Fiscalia ha posat el focus sobre els alcaldes que han donat suport al referèndum. La força de l’Estat espanyol del segle XXI es vehicula a través de mecanismes menys cruents que els utilitzats durant el segle XX, podem ben dir que hem progressat. Com reaccionarà el sobiranisme davant d’això? Sens dubte, de forma pacífica, qualsevol altre camí és inimaginable per incongruent i contraproduent. Que la Fiscalia i el TC alliberi els partidaris del no d’haver de debatre de debò amb els partidaris del sí no és un fet que tensi les relacions entre els que pensen una cosa i els que defensen el contrari, només és una cosa que confirma l’irresponsable entossudiment i miopia del Govern espanyol davant una crisi d’Estat mai vista des de la mort del general Franco. Però no siguem ingenus. Si alguna cosa podria destruir la bona imatge del moviment independentista (amb o sense referèndum del dia 1 d’octubre) és que pogués ser acusat d’algun incident violent de certa gravetat. Sempre s’ha dit que el primer que encengui la metxa perdrà la par­tida, la qual cosa és certa únicament a mitges. Tenim proves que suggereixen que només una de les parts del conflicte ha d’anar amb una cura exquisida, la part més feble. Les clavegueres paraoficials han ­actuat contra l’independentisme i aquí no ha passat res, més enllà de comprovar que la densa troca d’impunitats connecta amb un substrat anterior a la restauració de­mocràtica. No, la convivència no està en perill a Catalunya, estigueu tranquils. Només estan en perill –a tot Espanya– algunes llibertats bàsiques com la d’expressió o la de reunió, petits detalls sense importància que tampoc no semblen inquietar ni molestar la majoria d’habituals defensors de l’orto­dòxia constitucional més intocable. FRANCESC-MARC ÁLVARO 14/09/2017