carrostia

  " No es la Barcelona de mi juventud, pero sigue siendo Barcelona. Tampoco los asalariados de hoy son los de entonces, pero siguen siendo asalariados: "Los de hoy siguen siendo asalariados: aunque no se llamen obreros, crean saber mucha historia y la patria menguante les preocupe más que el sueldo de mierda que el partido al que votan nunca menciona ". Fue en Barcelona, hace solo unos días. El trayecto en taxi duró unos veinte minutos, quizá veinticinco. Fue subirnos al vehículo y el conductor empezó a hablar, primero con prudencia, como tanteando el terreno que pisaban sus clientes, para inmediatamente después, tras informarse de que procedíamos de España española, tomar aire, ganar confianza y deslizarse imparable por una pendiente discursiva que, incontenible, no cesaría hasta llegar a nuestro ansiado destino. El hombre al volante rondaba el medio siglo, y de su franco, desinhibido y detallado discurso podía colegirse que su existencia venía transcurriendo desde ...

  Catalunya, en canvi, només compta amb la seva societat nacional i un autogovern feble, que no està imbuït d’una missió patriòtica com la comparteixen les institucions espanyoles. Aquest crit proferit per les masses catalanes republicanes enfervorides dels anys 30 del segle passat, ben pocs van entendre que no feia presagiar res de bo, nacionalment parlant. Era un crit que esberlava pel mig la societat catalana i la comunitat catalanista del primer terç del segle XX. L’estripava, sense que se n’adonessin molts dels qui el difonien, en benefici de l’Estat i de l’espanyolisme. Potser sense saber-ho, en nom de la lluita de classes estaven afavorint la destrucció de la catalanitat en conjunt i del catalanisme d’esquerres i la dissolució del de dretes. Efectivament, pocs anys després d’aquell antagonisme visceral que enaltia Macià i blasmava Cambó, el govern de la Generalitat (amb presència majoritària d’ERC) restà arraulit per l’orgia revolucionària protagonitzada pel pistoleris...

  La sort d’escriure columnes des de la reflexió continuada és comprovar el seu bon envellir. Al llarg de tot l’any 2025 vaig preocupar-me molt per certs temes que ara afloren amb naturalitat, doncs al cap i a la fi els textos que els hi vaig dedicar anticipaven les seves crisis i retorns. El primer d’ells és el de Rodalies. Des de fa algunes setmanes, potser no importa molt en quin moment em llegeixis, el servei de trens de proximitat català s’ha vist immers en una sèrie de problemàtiques amb tints ben idonis per a simbolitzar el ridícul de tot un país. Durant tot aquest temps no m’ha xocat part del cinisme polític mediàtic, amb Puigdemont desaforat contra l’actual administració i gairebé ningú amb el dit lúcid de meditar sobre com és més greu des de la passivitat de molts governs catalanes, preocupats per a qualsevol cosa excepte legislar, afegint-se al seu desgavell una nul·la voluntat d’acord amb els seus homòlegs espanyols d’esquerres o dretes. Delante, detrás, un, dos, tr...

Los elogios a Rodríguez son una forma de defender en el plano doméstico su arriesgada aventura militar y los beneficios económico-energéticos proyectados que todavía no se terminan de materializar. Lejos del retrato de control total, actuación coherente, lineal y prácticamente sin fisuras que un intenso esfuerzo de propaganda visiblemente coordinado intenta otorgarle a Donald Trump en el manejo de la relación con el gobierno venezolano liderado por Delcy Rodríguez, el escenario bilateral post-intervención militar se está revelando mucho más complejo e intrincado para el mandatario republicano de lo que se enuncia con frecuencia. En este contexto, la distancia oceánica con la que suelen evaluarse los pronunciamientos tanto de Trump como de Rodríguez sirve como comprobación empírica de un intento de delimitar el abordaje de una coyuntura crítica e inédita en beneficio de los intereses estadounidenses, con el objetivo de intercambiar realidades por relatos. Así, mientras se toma com...

L'economia blava és un concepte que està de moda. Escoltem que es creen càtedres, congressos, estratègies… Però, què és? I, per què de sobte sembla estar per tot arreu?. Comencem pel principi: l’economia blava és el mateix que l’economia del mar o l’economia oceànica. És a dir, aquella branca de l'economia que s'ocupa dels sectors econòmics relacionats amb el mar. Podem bromejar i dir que, només amb pintar-la de blau, hem fet aquesta economia més bonica, popular i atractiva, però la cosa és més complexa i interessant. L'acceleració blava El mar sempre ha estat important, però als darrers anys sembla com si la significança fora major o estiguera més reconeguda. Es tracta del que alguns autors anomenen l’acceleració blava: el reconeixement de l'oceà com la nova frontera econòmica, el ràpid i enorme creixement de nous sectors i tecnologies basats en l'explotació dels mars, i la lògica preocupació per la sostenibilitat. Es dona per tant una cadena: noves tecnologies...

  Hay algo profundamente errado en la manera en que contamos la historia. No porque falten datos, archivos o interpretaciones, sino porque hemos aceptado sin demasiadas preguntas una premisa tan antigua como cómoda: que la violencia es el principio organizador del pasado humano. Las guerras, los imperios y las conquistas ocupan el centro del relato; la paz aparece, cuando aparece, como un vacío entre catástrofes o como una aspiración moral sin densidad histórica. Este hábito intelectual no es inocente. Al convertir la violencia en norma y la paz en excepción, la historiografía ha contribuido a naturalizar el mundo tal como es: armado, jerárquico y profundamente desigual. Hemos aprendido a pensar que la historia avanza a golpe de cañón y que todo lo demás -la convivencia, la negociación, la resistencia civil, la noviolencia- pertenece al reino de lo secundario, lo ingenuo o lo utópico. El resultado es una narrativa tan poderosa como empobrecedora. Paz en positivo ¿Y si e...

  Aquest front nacional hauria de tenir, cara endins, la missió d’apuntalar i reforçar les parets mestres econòmiques, lingüístiques i demogràfiques de la nació, que ara trontollen i pateixen amenaces existencials. L’Antifeixisme és bàsicament un artefacte ideològic impulsat pels partits comunistes europeus els anys 40, si bé ha anat pervivint i readaptant-se a les diverses circumstàncies viscudes per aquests partits, per tal d’intentar assolir l’hegemonia o evitar convertir-se en residuals. Sovint el terme s’ha usat per encobrir les martingales d’aquests partits o d’altres que hi competeixen des de l’extrema esquerra, per crear blocs que poguessin manipular aliats, arraconar adversaris o encobrir les pròpies impostures ideològiques. Això no trau que alguns individus i col·lectius l’hagin brandat admirablement amb caràcter d’imperatiu moral, per tal de combatre una ideologia tremendament maligna més enllà d’interessos tàctics o partidistes. Ras i curt: tots els demòcrates lib...