Han guanyat el carrer

 

Les imatges de milers de persones entrant a Ceuta en qüestió d’hores han estat presentades com una “crisi migratòria sobtada”, com si fos un fenomen espontani, inevitable i desvinculat de la política internacional. Però res més lluny de la realitat. El que ha passat a Ceuta no és un accident, sinó el resultat d’una operació geopolítica calculada, en què el govern marroquí ha utilitzat la frontera com a instrument de pressió, en un context d’aliances internacionals que busquen debilitar el govern espanyol i condicionar la seva política exterior.

Diverses informacions periodístiques han assenyalat que les forces de seguretat marroquines van relaxar deliberadament el control fronterer, i que fins i tot es van organitzar transports per apropar joves fins a la línia de costa. Aquest tipus de moviments no responen a la desesperació individual, sinó a una estratègia d’Estat: la migració convertida en arma política.

La crisi de Ceuta s’ha produït en un moment en què el govern espanyol ha mantingut posicions crítiques sobre Palestina i ha expressat desacords amb les polítiques agressives impulsades per Donald Trump i els seus aliats internacionals. A més, Espanya ha reforçat la seva relació energètica amb Argèlia, rival històric de Rabat i actor clau en el subministrament de gas a Europa. En un context global marcat per la competició energètica, aquest moviment ha estat interpretat com un desafiament als interessos de Washington i del Marroc.

La resposta ha estat contundent: desbordar Ceuta, generar inestabilitat i exposar la vulnerabilitat de la frontera sud. És una forma de pressió diplomàtica que busca desgastar el govern espanyol i condicionar les seves decisions en política exterior.

El que ha passat a Ceuta té tots els elements d’una operació de guerra híbrida: desinformació, instrumentalització de població vulnerable, permissivitat policial i objectius polítics explícits. No és només migració. No és només una crisi humanitària. És una estratègia per alterar l’equilibri polític intern d’un país europeu.

I aquesta estratègia ha trobat un terreny abonat: un govern que ha reaccionat tard i amb contradiccions, i una oposició que ha sabut aprofitar el malestar per imposar el seu relat.

Les manifestacions del passat 1 de setembre han estat la prova més evident que les dretes i les ultradretes han aconseguit capitalitzar la crisi. Han ocupat el carrer, han marcat l’agenda mediàtica i han imposat una narrativa basada en el caos, la por i la criminalització de les persones migrades.

Mentre el govern i les organitzacions d’esquerres intentaven transmetre serenitat amb missatges plens de bones intencions però escasses propostes concretes, l’oposició ha presentat la crisi com la demostració que “Espanya està desprotegida” i que “el govern és incapaç de controlar les fronteres”. Han convertit un atac geopolític en un argument electoral. Han transformat una operació exterior en una arma interna.

I ho han fet amb una habilitat que cal reconèixer: han sabut llegir el malestar social, amplificar-lo i dirigir-lo contra el govern.

La crisi de Ceuta no és només un episodi fronterer. És un avís. El que s’està disputant és la sobirania energètica d’Espanya, la seva posició internacional, la capacitat de resistir pressions externes i la defensa d’un model social i democràtic que les dretes volen revertir.

Si el govern no és capaç d’explicar que el que ha passat a Ceuta és una agressió geopolítica i no un fracàs de gestió, el relat dels altres s’imposarà. I quan el relat s’imposa, el carrer el segueix.

La batalla de Ceuta no s’ha lluitat només a la frontera. S’ha lluitat en la narrativa. I, de moment, la dreta l’ha guanyada.

Pedro Jesús Fernández