Maleïts percentatges

 

La fotografia és incòmoda: Catalunya no finança adequadament cap dels tres pilars essencials —educació, salut i serveis socials— i ho fa de manera desigual, erràtica i sense un horitzó compartit.

Ni la insuportable xafogor de l’estiu ni les vacances, per aquells que les poden gaudir, han pogut amagar una realitat que fa que Catalunya visqui atrapada en una obsessió silenciosa: els percentatges. Percentatges del PIB, del pressupost, de la despesa social. Són omnipresents en el debat públic, els invoquem a cada discussió, però no governen res. Funcionen com una religió civil del benestar: els venerem, els prometem, els discutim, els exigim… i, malgrat tot, els incomplim.

Quan els mires de prop, aquests tants per cent expliquen millor que qualsevol discurs la crisi estructural del nostre estat del benestar. La fotografia és incòmoda: Catalunya no finança adequadament cap dels tres pilars essencials —educació, salut i serveis socials— i ho fa de manera desigual, erràtica i sense un horitzó compartit.

En educació, l’únic àmbit amb un mandat legal clar, la distància entre el que diu la Llei i el que permet el pressupost és abismal. La Llei d’Educació fixa el 6% del PIB, una ambició que contrasta amb la realitat: entre el 2,7% i el 3,8%, segons què es compti. La meitat del que el país es va comprometre a garantir. És la paradoxa catalana: una legislació ambiciosa i un finançament modest, impropi d’un país que es proclama «nació pedagògica».

La salut, en canvi, ni tan sols té un percentatge mínim establert. Cap obligació, cap blindatge, només recomanacions internacionals que recorden que invertim menys del que toca. La despesa pública ronda el 4,1% del PIB, mentre que la mitjana europea se situa al voltant del 8% si es compta la despesa pública i privada. Les llistes d’espera, l’atenció primària i la salut mental en són el reflex més cru. És el pilar que sosté el país amb vocació universal, però amb recursos insuficients i promeses recurrents que mai acaben de consolidar-se.

Els serveis socials ocupen l’últim esglaó, el més fràgil i invisible. Un sistema municipalitzat, dispers i obligat a respondre a la complexitat social contemporània amb un pressupost que no acompanya. Catalunya hi destina l’1,7% del PIB, molt per sota del que dediquen els països europeus amb models de benestar robustos, que se situen entre el 2,5% i el 3,5%. Cap mandat legal, cap percentatge mínim, cap garantia. Només una cartera de serveis que creix més de pressa que els recursos disponibles.

Quan sumem els tres àmbits, el diagnòstic és inequívoc: Catalunya destina entre el 8% i el 9% del PIB al conjunt del benestar, mentre que els països que sovint admirem —Dinamarca, Suècia, Alemanya— es mouen entre el 12% i el 15%. No és una diferència tècnica, és una diferència política. Una manera d’entendre el país i les seves prioritats.

I aquesta diferència es tradueix en ràtios educatives massa altes, llistes d’espera que desesperen, municipis desbordats, professionals exhaustes i drets vulnerats que existeixen en paper però no en pressupost. Els tants per cents no són només números: són decisions morals, són prioritats col·lectives, són la mesura real del compromís amb els drets socials. I, en el nostre cas, són també la prova que Catalunya ha construït un estat del benestar ambiciós en el discurs, però insuficient en el finançament.

No és que no sapiguem què cal fer. És que no hi posem els recursos per fer-ho. Maleïts tants per cents, perquè ens recorden, any rere any, que el país que diem voler ser encara no coincideix amb el país que pressupostem.

Joan Segarra