Carta a Màrius Carol, director de La Vanguardia

Senyor. Vostè és coneixedor de la frase “opinió pública i opinió publicada”. La premsa s’alimenta de notícies polítiques i també del seu efecte en la Societat. Comparteixo aquesta anàlisi. Un servidor pertany a un grup de professionals (exdirectius de banca i estalvi, consultors, enginyers i advocats) de diferents ideologies que, cada setmana, analitzem el més destacat de l’actualitat política i emetem el que anomenem Preguntes oportunes. Per mitjà de les quals convidem a la reflexió, al posicionament, davant els cinc valors que considerem indiscutibles: democràcia real, benestar, justícia social, llibertat i identitat. He de manifestar-li que vostè és un dels professionals de la comunicació a qui remetíem les nostres publicacions. Mai van rebre cap resposta seva i sempre han estat rebutjades en les tres adreces de correu electrònic de què disposàvem. Alhora, érem lectors de La Vanguardia i, dos de nosaltres també subscriptors. Vam estar d’acord quan es va posicionar, encara que prudentment, en favor d’un procés de consulta que permetés decidir sobre la independència o vinculació (dependència) d’Espanya. Fins i tot lloem, pel seu interès i objectivitat, unes anàlisis que van aparèixer sobre les relacions Catalunya-Espanya. Hem notat però, un canvi d’orientació en la majoria de les seves editorials i col•laboracions. Això es fa extensiu a la seva emissora de 8TV on es percep, molt clar, un predomini de missatges antisobiranistes sobre els favorables. Entenc que vostès pertanyen a un grup que tindrà els seus interessos o, com es va publicar en el seu dia, les seves “indicacions” des del mateix cim de l’estat. També respecto plenament la seva llibertat d’expressió i el posicionament que consideri millor. La qüestió és que els companys que es van donar de baixa han rebut una carta, signada per vostè, en la que els convida a “tornar-se a enamorar de La Vanguardia”. Els hi diu que li encantaria que formessin part de La Vanguardia altre cop. El que ens estranya, a tots plegats, és que no volguessin saber els motius pels quals van donar-se de baixa. Qui va abandonar a qui, vostès als subscriptors o a l’inrevés. Com a lector, he de manifestar-li el següent. Estic en progressiva disconformitat amb la seva línia informativa i que em veig cada cop menys identificat, representat, veient que s’allunya de l’opinió majoritària del meu entorn socioprofessional i familiar. Tant és així, que entre nosaltres i la majoria de coneguts, hem deixat d’utilitzar el seu diari com a mitjà d’informació. La Vanguardia ja no és la “veu” de l’opinió pública sinó la veu d’aquells qui volen reconduir-la, dirigir-la a situacions que, clarament, perjudiquen la dignitat, llibertat i benestar de la majoria dels ciutadans de Catalunya. Aquesta és la meva sincera percepció. Crec que La Vanguardia està tornant a ser “Espanyola” i no em sento identificat amb la seva línia editorial actual. Quan s’escrigui la història del periodisme d’aquesta època a Catalunya, quin qualificatiu li posaran a La Vanguardia i a vostè com a director? De periòdic “referent” pel rigor, la identificació amb la societat catalana o… Com identificat i defensor d’un model castellà i colonitzador que ens volen imposar des de Madrid? Consideraran La Vanguardia un dels grans periòdics independents de les modernes democràcies o… Un diari partidista, subordinat al poder o a interessos econòmics? Tinc la meva opinió però… Quina és la seva, estimats lectors? Manel Mas Publicada:24/03/2017 Totalment d'acord