La rebel·lió, a judici

20 d’octubre del 1899. Els gremis de Barcelona deixen de pagar nous tributs. Se senten enganyats pel govern del president conservador, i alhora regeneracionista, Francisco Silvela, que els havia promès una rebaixa de càrregues i la negociació d’un concert econòmic per a la demarcació de Barcelona.

La polèmica, ja llavors, es plantejava com un acte de resistència passiva al pagament d’uns tributs aprovats per les Corts i la corona que tenien com a objectiu modernitzar la hisenda espanyola i fer front també, i principalment, a les despeses bèl·liques.

Els botiguers opten per la protesta i la campanya s’estén ràpidament. Al cap de quatre dies, el 24 d’octubre, el govern espanyol decreta la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona, i tres dies més tard, el 27, declara l’estat de guerra a petició del governador civil.

L’autoritat militar emet un ban en què qualifica els fets de delicte de sedició i l’1 de novembre ingressen en presó preventiva cinc comerciants.

El fiscal del Tribunal Suprem va més enllà i, amb la col·laboració del govern, envia una circular a la resta de fiscalies provincials d’arreu del territori espanyol en què afirma que el no pagament dels tributs és considerat un delicte de rebel·lió.

L’objectiu: tallar de socarel altres protestes semblants i advertir tots els espanyols que hi ha un càstig penal a la resistència col·lectiva, ja que amb aquella actuació s’estava impedint l’exercici de les facultats que tenen al seu càrrec els ministres.

Així ho explicava el ministre de Gràcia i Justícia, Luis María de la Torre, comte de Torreanaz, en resposta a preguntes del senador Bernabé Dávila, del Partit Liberal, contrari a la mesura, en un ple del Senat el 20 de novembre i que es pot consultar a l’arxiu de documentació en el web del Senat. “Prego al govern que ens digui d’una vegada si vivim en l’Europa culta o en un país no civilitzat on és possible que un govern estableixi penalitats diverses en funció del territori”, inquiria Dávila.

Al llarg de la conversa entre els dos polítics, s’observa que allò que per al president és l’obligació d’aplicar “mesures radicals per evitar alteracions de l’ordre públic” per al senador liberal no és més que un “ús autoritari de la doctrina legal”.

Senadors i diputats conservadors alerten “que la resistència passiva al pagament de tributs posa en perill la integritat nacional” i n’acusen els autors de “separatistes” i d’actuar a “trets” pels carrers i provocar “col·lisions”.

L’exministre Duran i Bas, senador i exmembre del govern, també és un dels que es mostraven contraris a la suspensió de garanties i a la tipificació del delicte tot i admetre la gravetat del conflicte.

Ho assegurava així: “No ha existit el caràcter tumultuari que motiva mesures extraordinàries i que venen justificades per la necessitat de restablir l’ordre alterat en una població”, lamentava en un ple al Senat. El ministre d’Hisenda, Fernández Villaverde, li responia assenyalant la gravetat de la situació, ja que el delicte ha estat, a més a més, “col·lectiu”, amb una actitud per part dels contribuents que ha provocat “la intervenció de la Guàrdia Civil, que, a Barcelona, ha estat insultada, i se li ha llançat aigua des dels balcons; la mesura no podia estar més justificada”, asseverava el ministre, tal com consta en el Diari de Sessions.

Els fets són coneguts com el Tancament de Caixes i van suposar la dimissió de ministres i de l’aleshores alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert. Codi Penal i catalanisme polític

El Codi Penal espanyol es va crear el 1820 i, ja des dels inicis, els esforços dels legisladors van estar destinats a tipificar com a delicte qualsevol acte que pertorbés la protecció de la Constitució, la tranquil·litat pública o, el que seria el mateix, la garantia de l’ordre públic i, en més grau, la seguretat.

Els delictes de rebel·lió i sedició agafaven cos i alhora els separava una fina línia vermella que s’ha anat ampliant i reduint en funció dels contextos polítics i socials de cada època.

L’actual situació política a Catalunya, amb tot un govern acusat de rebel·lió per la Fiscalia General i de sedició per l’Advocacia de l’Estat, fa que es torni a posar el focus en l’ús, i també abús, que s’ha fet al llarg de la història dels delictes de rebel·lió i sedició, una matèria que darrerament també ha estat objecte d’articles d’historiadors i catedràtics de dret penal de manera recurrent.

El Tancament de Caixes, l’origen Benet Salellas, en el llibre Jo acuso, assenyala que el naixement del catalanisme polític, pels volts del 1900, obligava els legisladors a reformar el Codi Penal per reprimir “el separatisme”. L’episodi històric del Tancament de Caixes en va ser el precursor, i després es van produir altres episodis també greus, com les vagues generals i la vaga de tramvies, fins a culminar en la Setmana Tràgica.

Però llavors el Tancament de Caixes era percebut pel govern espanyol com un moviment separatista de gran abast que calia combatre per tots els mitjans.

Alguns comerciants catalans van ser empresonats i es van confiscar establiments per atemorir els que encara es negaven a pagar les contribucions.

La Unió Regionalista, presidida pel doctor i alcalde Bartomeu Robert, va esdevenir dos anys més tard la Lliga Regionalista, que va ser el nucli del catalanisme polític que va marcar el segle XX.

El professor d’història del dret a la UPF Alfons Aragoneses comparteix la idea que s’ha fet un ús abusiu dels delictes de sedició i rebel·lió al llarg de la història.

Amb tot, el jurista va més enllà i assenyala que no han estat els únics mecanismes jurídics que s’han emprat per reprimir la població o fer front a la dissidència política.

Així, Aragoneses esmenta la llei de jurisdiccions del 1906 arran dels fets a la revista Cu-cut!.

Era una època de gran inquietud social i es van proposar lleis noves per regular les associacions i les protestes. Aquest professor explica com els poders executiu i judicial es trobaven sovint amb un autèntic problema a l’hora d’afrontar algunes de les accions del catalanisme polític, ja que, a diferència de l’anarquisme i el comunisme, les accions polítiques estaven exemptes de violència.

El separatisme era considerat un dels màxims perills contra la integritat de l’Estat i calia fer-hi front.

A partir d’aquí, i amb els conflictes polítics encallats, van agafar cada cop més protagonisme els estaments militars, amb dramàtiques conseqüències per al segle XX.

El professor de dret penal de la Universitat d’Alacant Juan Carlos Sandoval, autor de diversos estudis sobre el delicte de rebel·lió, indica que, històricament, la incriminació de conductes per aquest delicte es caracteritzava en bona part pel predomini de la legislació penal militar sobre la legislació penal comuna

Sandoval, que també considera que s’ha fet un ús autoritari del delicte de rebel·lió al llarg dels anys, alerta, però, del risc que actualment podria suposar la tipificació d’aquests dos delictes, especialment el de sedició, per suprimir i reprimir protestes socials o polítiques, la qual cosa oferiria la possibilitat que fructifiqués una nova política d’ordre públic que posés en perill l’exercici de drets bàsics com els de reunió i manifestació, que paradoxalment estan garantits per la Constitució.

Sandoval circumscriu aquest “redescobriment” del delicte de sedició en l’aparició, precisament, de dos factors: la situació politicojudical a Catalunya, i les reformes del Codi Penal i l’entrada en vigor de la nova llei de seguretat ciutadana, el 2015, la coneguda com a “llei mordassa”, concretament l’article 36.4.

Segons sosté la doctrina recent, s’acusa de rebel·lió quan es “tendeix a atacar el desenvolupament normal de les funcions primàries de legislar i governar, mentre que la sedició ataca les secundàries, administrar i jutjar”, recull una sentència del Suprem del 3 de juliol del 1991, que també atorga als dos delictes una “finalitat de subversió política o social”.

La sentència va ser fruit del conflicte ocasionat el 1985 per la gestió de l’aigua entre la població d’un municipi d’Albacete i l’empresa que n’explotava els pous i que va acabar als tribunals amb acusacions de rebel·lió i sedició contra els ciutadans que protestaven.

Finalment, van ser castigats per coaccions. Aquella sentència va servir d’argument a la Fiscalia General per sustentar la sedició en les querelles de l’octubre del 2017 contra els dirigents polítics que van impulsar el procés i la declaració simbòlica d’independència de Catalunya.

30 anys de presó és la pena màxima prevista per rebel·lió. Es castiga per aquest

delicte quan s’hagin esgrimit armes, quan s’hagin causat estralls o quan s’hagi

exercit violència.

Pel delicte de sedició, es preveuen 15 anys de presó com a màxim.