El judici de Salomó

El sobiranisme ha entrat en la fase temuda per alguns, i prevista pels altres: en un culde-sac d’on, si un fet imprevist i absolutament regirador no ho canvia, no en sortirà mai més, i dic “mai més” amb les reserves que la relativitat fa aconsellable.

Si anem al fons de l’argumentari unionista, la peça clau sembla que no la permet la Llei.

Han dit als catalans: “Porteu la proposta al Congrés dels Diputats i reformeu la llei.” Però l’envit és en si mateix irresoluble perquè, tots ho sabem, hi ha un cercle viciós:

1) si voleu l’autodeterminació, com que la llei no la permet, cal canviar la llei;

2) per canviar la llei cal majoria a les cambres legislatives;

3) nosaltres tenim la majoria;

4) nosaltres no volem canviar la llei per permetre l’autodeterminació;

5) no la tindreu mai.

Quan ja han dit del dret i del revés que no negociaran mai res, és que els líders indepes esperen que baixi la Mare de Déu a fer un miracle?

Som en un statu quo sense sortida, després d’una mena de judici de Salomó en què una de les mares volia salvar la criatura com fos, i l’altra l’ha esquarterat ella mateixa, amb una tercera mirant-s’ho sorruda.

La primera mare s’ha deixat la credibilitat política en un munt de canvis mal explicats i desercions, i els seus únics actius són la questa de la unitat –sense la qual no es va enlloc– i el president Puigdemont, que combina accions brillants amb errors igual d’estrepitosos (i reconeguts per ell mateix).

La segona mare és ERC,reeditant sense despentinar-se el miserable sotmetiment pujolista a canvi de periòdiques engrunes que, tal com va passar entre 1980 i 2006, l’Estat espanyol anirà llançant perquè no s’esvaloti el galliner, farsa que farà les delícies de l’extrema dreta, –PP, Cs i Vox– i els proporcionarà munició electoral.

Perdonarà la història a ERC la destrucció contumaç de la unitat independentista, amb el greuge col·lectiu consegüent i l’únic benefici de ser ells

els primers de la fila?

La mare contemplativa, la CUP, és un cas de divan de psicoanalista.

Tenen les idees a le quals aquest cronista se sent més afí, però un cop perfilada la seducció, a l’hora de treure’s la roba i anar al llit diuen que tenen mal de cap i se’n tornen castament a casa.

Són una màquina de no fer res, i les refinades objeccions de principis els converteixen en una peça d’efectes polítics nocius per a la causa mateixa.

El futur del neopujolisme d’ERC dependrà de la mida i la consistència de les engrunes obtingudes, que, com sempre, estaran molt per sota de les esperades, perquè Roma no paga els traïdors.

Només cal esperar que els partits neofranquistes, o sigui, els no independentistes, es cansin de les picades de tàvec –no són altra cosa els danys que el conflicte els està infligint–, i com que ells sí que tenen majoria per canviar la llei, en facin de noves per aniquilar d’una vegada la mosca collonera catalana.

Ens cal no perdre de vista que les estratègies de l’Estat espanyol no han estat mai les pròpies de la democràcia,sinó les d’una casta fomentada en un dret de conquista militar.

Se’ns ha dit: “Com que no podem fer el que voldríem, que és enviar l’exèrcit, us enviarem la llei.”

Que l’Estat mateix soscavi l’Estat no els preocupa en absolut.

Em preocupa a mi el terrible papanatisme dels dirigents sobiranistes. Com que no em crec que siguin tan càndids per dir el que diuen i pretendre que els electors s’ho creguin, deu ser que ja els està bé quedarnos com estem, vivint del conflicte, i anar cobrant el sou.

Però que no es confiïn que, com dic més amunt, això pot canviar, i no pas per a bé.

El sobiranisme el va iniciar la ciutadania, i si no el remata la ciutadania no s’anirà ni un pam més enllà d’on som; més aviat es recularà, i prenent-hi molt més mal.

Però la ciutadania, desenganyada i avorrida, no es mou perquè no veu després gestionades pels polítics les seves accions.

Consellers, líders civils, diputats electes i fins I tot la presidenta del Parlament a la presó i sotmesos a un judici de vodevil amb resultats cantats abans de

començar, i aquí no passa res.

A França, a Itàlia, a Irlanda, a Escòcia hi hauria un incendi civil de proporcions inimaginables (o més aviat força imaginables).

Aquí, butaca i crispetes.

Un últim detall: el general Batet, oncle avi, si no m’erro, de l’actual presidenta de les Corts, va reprimir la revolta del 6 d’octubre del 1934, i va ficar Companys i el seu govern a la presó.

Tres anys després, Franco el va afusellar perquè no es va afegir a l’alzamiento.

Que cadascú en conclogui el que li convingui.

MIQUEL DE PALOL