Siguem catalans
Ser català és avorrit.
Sobretot si ets jove.
Jo, quan tenia 18 anys volia ser irlandès. Irlandès
del nord i catòlic, òbviament.
Altres (la majoria) volien
ser palestins o colombians revolucionaris.
És fascinant la quantitat
de nacionalitats aspiracionals que corren per les universitats.
Suposo que, en part, és
culpa del catalanisme.
Una ideologia
històricament avorrida i profundament insípida per als joves.
Una manifestació un cop
l'any, reivindicacions sense amenaces, flors a la policia i cap a casa a veure
si hem quedat guapos al telenotícies.
Ens en fotíem, d'això, fa
temps.
D'aquesta manera serena de
demanar les coses.
De mobilitzar-se,
però no cridar.
De resistir, però no
pegar.
D'anar al carrer, estar-hi
una estona, fer una mega foto i au, pleguem que és tard.
Doncs mira, està
funcionant.
De fet, ja podem dir que
ha funcionat.
Que els anys de fer l'estaquirot al carrer i
deixar-nos retratar ha destil·lat una substància deliciosa i concreta de nom
referèndum.
I encara una cosa millor,
s'ha encarnat en un suport enorme i majoritari que no havia existit mai abans.
I tot això s'ha produït
perquè hem estat avorrits, insípids i constants.
La violència és brutalment
atractiva en qualsevol causa que suposa, en última instància, un gest
revolucionari i una ruptura de l'statu quo.
Com el que fem nosaltres.
Però en el nostre cas ho hem fet de manera que els homes i dones de mitjana
edat s'hi sentin identificats.
I això (tot això) ens ha portat fins al 15 d'abril.
Aquest diumenge tornem a sortir al carrer i, atenció,
cal ser més prudents que mai en els gestos, els crits i les demandes.
Perquè ens miren.
Ara sí que ho sabem del
cert.
Abans ho intuíem, però ara
ho hem pogut constatar.
Alemanya, el Regne Unit,
Bèlgica, Suïssa... tots volen saber de quina pasta estem fets.
Si realment som el poble
pacífic i resistent que els han venut els nostres exiliats o som uns salvatges.
És la paraula dels nostres
líders polítics el que està en joc.
Ara (després del ridícul
de l'Estat espanyol d'aquesta setmana) l'opinió pública europea jutjarà l'honor
dels nostres líders a partir de les nostres actituds.
Diumenge tenim una ocasió
daurada.
Si sortim en massa i ho
fem pacíficament, la premsa, els polítics i els jutges europeus creuran els
arguments de Puigdemont.
Si trenquem un contenidor o ens dediquem a provocar
la policia, el President quedarà amb el cul en l'aire davant de tot el
continent.
Hem de ser molt prudents
perquè, a Europa, fins i tot seure davant d'un col·legi electoral és considerat
un acte de violència.
Siguem cristians
en la paciència i el pacifisme. En l'estima cap als líders que se la juguen per
la idea que els vam exigir.
Fem-los quedar bé i donem
arguments a tots aquells que des d'Europa ens defensen.
Molt de temps no pot
durar, tot això.
L'Estat està entre l'espasa i la paret i Europa
comença a sentir profunda vergonya.
Si tot segueix així, la
pregunta que es faran a Alemanya o Bèlgica és: "Per què no han demanat la
independència abans, aquests catalans?".
Ara ens toca a nosaltres
manifestar-nos com ho fem nosaltres.
Defensar la paraula dels
que se la juguen per nosaltres.
Siguem catalans.
Oriol Jara
Comentarios
Publicar un comentario