Per què anar a la Diada

Fa 305 anys, quan els homes i dones de Barcelona es preparaven per al darrer assalt a la ciutat la hora devia ser negra. Tot esperant una ajuda dels aliats austriacistes que mai va arribar, sabien que el seu destí molt probablement seria tràgic. Tanmateix, no es van rendir.

Tampoc es van rendir els botiguers que els anys 1717 i 1718 van fer vagues per tot Catalunya, tancant la botiga per denunciar els abusos dels soldats castellans allotjats al país, que generaven un ambient de violència i pagaven amb moneda falsa.

Ni es van rendir els catalans i catalanes que malgrat les prohibicions i les humiliacions continues van seguir parlant la nostra llengua, a casa, a l’escola i arreu.

No es van rendir els republicans catalanistes exiliats a l’acabar la Guerra Civil, ni tampoc els qui es van quedar a Catalunya. Tampoc els qui van viure la derrota de 1714 o 1652.

​Avui som aquí perquè en els moments més crucials de la nostra història, la gent que habitava aquest país va entendre que defensar les lleis i els drets legítims dels catalans era la millor forma de lluitar per un futur millor.

Avui passa el mateix. És cert que el moviment independentista ha perdut força respecte l’Octubre de 2017 i és cert que dol a l’ànima veure que aquest país torna a tenir presos polítics i exiliats en ple 2019.

Però la diada és una commemoració que depassa cap valoració que puguem fer dels darrers 12 mesos. La diada és la commemoració d’una derrota i de la fi de les institucions catalanes de 1714, sí, però també ens recorda que malgrat tots els malgrats els catalans encara som aquí, i que hi volem seguir sent. Que no ens hem rendit enfront aquells il·lusos enterradors que ens voldrien desarrelats, desnortats. Que hi som, i que podem canviar la història.

Vinguem d’on vinguem, avui som aquí i és el nostre torn de lluitar pels drets del nostre poble, a la manifestació de la diada i cada dia dels difícils dies que vindran.

Aquest Onze de Setembre no s’hi val a quedar-se a casa, no s’hi val pensar que ja hi aniran d’altres. Perquè si bé la causa de les llibertats del país i de la seva gent és una causa col·lectiva, la seva defensa és i ha de ser individual. La pregunta no és què farem com a societat ni què diran els polítics, sinó que farem cadascú de nosaltres per defensar els drets i les llibertats dels catalans.

S’acosten uns mesos en què el món tindrà diversos fronts oberts que fan convenient demostrar que la causa catalana és més viva que mai i que el govern del PSOE no ha canviat res. La recessió econòmica, la guerra comercial Estats Units-Xina, el batibull institucional del Brexit, la crisi mal tancada de Hong Kong, un govern en funcions a Madrid, el judici al President Torra i una sentència del Suprem en què ja s’intueix la voluntat de fer mal.

És hora que el poble català demostri que sense acord per l’autodeterminació, hi haurà inestabilitat per anys a venir. Que alçarem la veu per defensar els nostres drets, que ja ha passat aquella època en què alguns deien que el nostre mal no vol soroll. Al contrari. En aquest món d’histèresis mediàtica com més soroll hi hagi, més a prop serem de la solució.

La conjuntura fa que si una riuada democràtica parés el país i les seves comunicacions durant uns dies, la contenció que ha mostrat la Xina envers el fort moviment del Hong Kong restés marge al govern espanyol per aplicar solucions violentes a Catalunya, i restés incentius a molts europeus per mirar cap a una altra banda.

No és hora de rendir-se, encara que alguns ho desitgin. És hora de tornar a plantar cara democràticament, i fer-ho just en el moment en què l’estat espanyol ja s’imagina vencedor i creu que la repressió ha fet efecte.

Anar a la manifestació de la diada i participar en totes les mobilitzacions que es pugui aquesta tardor és la millor forma d’enfortir la posició dels qui volen un país lliure i en pau. Que el món sàpiga que els catalans estem disposats, un cop més, a lluitar per les nostres llibertats.

Aleix Sarri