Dos signes d'exclamació
«L’eufòria desproporcionada que neix de la necessitat de validació externa. Complex d’inferioritat servit en cru i de manera inconscient des d’un compte oficial de la Generalitat de Catalunya» “26 anys després, els Premios Goya tornen a Barcelona! ”. És la primera frase d’un tuit del president Illa el matí del dia de la gala. El llegeixo, i automàticament noto que el signe d’exclamació em genera una forta incomoditat. Amb un punt final i prou, la frase seria una simple constatació, la manera normal d’introduir un missatge de benvinguda institucional a una gala cultural. L’exclamació, en canvi, mostra el clàssic entusiasme de parent pobre. “ Un gran reconeixement al talent dels professionals del cinema català !”, continua –i acaba– el tuit. Una altra vegada l’exclamació. Són dues en un tuit oficial de només dinou paraules. L’eufòria desproporcionada que neix de la necessitat de validació externa. Complex d’inferioritat servit en cru i de manera inconscient des d’un compte ...