Desordre o estratègia silenciosa: la geopolítica que ve

 

Mirem lluny; val la pena

A propòsit de la cimera a la Xina de l’Organització de Cooperació de Xangai, l’amfitrió ha exhibit la seva capacitat d’aliances geopolítiques que podrien afectar directament l’ordre actual, derivada d’una etapa marcada per la incertesa i les contradiccions que està generant la política de Trump. En el marc de guerres obertes a Europa i Orient Mitjà, crisi climàtica, tensions comercials, migracions desbordades i una polarització política que erosiona les democràcies, el que més reclamen governs i societats és una paraula tan simple com ambigua: ordre.

 

Si bé personatges com Donald Trump aparentment es presenten com a referents d’autoritat, força i capacitat d’imposar regles clares on sembla que regna el caos, els resultats van exactament en el camí oposat. El que s’observa és una política erràtica, dissenyada a cop d’ocurrència i de pulsió personal, que ratlla més amb un personalisme accentuat que amb decisions meditades. Els seus primers quatre anys a la Casa Blanca van deixar clara la contradicció ja que mentre deia ser el gran garant de l’ordre, la seva gestió internacional va ser pur desordre, marcada per exabruptes envers els aliats, ruptures amb organismes multilaterals i un estil que confonia la política amb l’espectacle. N’hi ha prou de recordar les seves cimeres amb els líders europeus en què una Europa humiliada només havia d’escoltar.

 

És clar que hi ha un buit de lideratge institucional internacional i la Xina, amb molt poc soroll i, amb una estratègia pacient, gairebé burocràtica, que no necessita escarafalls va ocupant. La seva proposta no és més justa ni més igualitària perquè ningú creu que Pequín estableixi relacions simètriques. Però es cuida de donar l’aparença de “tracte de tu a tu”, i aquest gest, en un món cansat de l’arrogància occidental, resulta seductor. La influència xinesa assoleix ja gairebé la meitat de la població mundial ja que una part gens menor de l’Àfrica, absent dels grans fòrums occidentals, fa temps que va entrar en l’òrbita de Pequín, atreta per infraestructures, crèdits tous i promeses de desenvolupament. A més, tanca la cimera amb una desfilada militar, amb una escenificació amb els “arxienemics” actuals d’Occident, i una advertència respecte als riscos de guerra si no es construeix la pau, segurament amb els criteris de Xi, al dia d’avui desconeguts.

 

Aquí resideix una diferència clau. Mentre Trump concentra la seva energia a humiliar els seus aliats europeus o a usar la política exterior com a teatre de consum intern, Xi Jinping pot permetre’s aparèixer com un líder que posarà ordre. No perquè sigui un garant de pau -no sabem si ho pretén-, sinó perquè les seves xarxes d’influència i dependència econòmica li atorguen un poder que ni Washington ni Brussel·les semblen disposats a exercir. I la Xina té clar que la seva política és la d’import-export: tecnologia i infraestructures per aliments i altres productes que no pot o no li interessa produir internament.

 

Occident, atrapat en el seu propi relat, paga ara les factures d’una supèrbia acumulada durant segles. Davant d’això, la Xina ofereix el relat d’un imperi que no sermoneja sobre democràcia ni drets humans, sinó que parla de comerç, infraestructures i “cooperació”. Que aquestes promeses generin dependència o endeutament és una altra història, però aparenta respecte.

 

La paradoxa és que, davant el caos, el món busca ordre, i el troba més a Pequín que a Washington. Perquè el que s’ofereix no és ordre, sinó un joc personalista que confon hegemonia amb espectacle, autoritat amb humiliació, defensa dels interessos americans amb vaivens geopolítics.

 

La pregunta que queda oberta és què farà Occident. Europa segueix dividida, atrapada entre el seguidisme cap als Estats Units i la por a reconèixer que ja no ocupa el centre del tauler, i amenaçada per forces internes il·liberals que qüestionen la pròpia unitat. Els Estats Units, per la seva banda, oscil·la entre l’aïllacionisme trumpista i l’intent de mantenir a la força el seu lideratge. I mentrestant, la Xina expandeix silenciosament la seva influència, suma socis, consolida rutes comercials i ofereix la il·lusió d’estabilitat.

 

Al final, Occident podria pagar car la seva supèrbia. Per haver cregut que la supremacia era eterna, per no haver rectificat a temps, per no haver entès que el món buscava interlocutors més horitzontals. L’ordre que vingui -perquè vindrà- pot ser que no sigui ni democràtic ni just. Però si el caos es converteix en insuportable, molts acceptaran l’ordre que imposi Pequín abans que l’espectacle desconcertant i ple d’incerteses de Trump.

Europa no pot quedar-se de braços creuats, necessita redefinir el seu paper i posició i actuar com el que és i representa. I, si no redreça el seu rumb, pot ser tard per lamentar-se.

Hector Santcousky