De crisis i urgències

 La sort d’escriure columnes des de la reflexió continuada és comprovar el seu bon envellir. Al llarg de tot l’any 2025 vaig preocupar-me molt per certs temes que ara afloren amb naturalitat, doncs al cap i a la fi els textos que els hi vaig dedicar anticipaven les seves crisis i retorns.

El primer d’ells és el de Rodalies. Des de fa algunes setmanes, potser no importa molt en quin moment em llegeixis, el servei de trens de proximitat català s’ha vist immers en una sèrie de problemàtiques amb tints ben idonis per a simbolitzar el ridícul de tot un país. Durant tot aquest temps no m’ha xocat part del cinisme polític mediàtic, amb Puigdemont desaforat contra l’actual administració i gairebé ningú amb el dit lúcid de meditar sobre com és més greu des de la passivitat de molts governs catalanes, preocupats per a qualsevol cosa excepte legislar, afegint-se al seu desgavell una nul·la voluntat d’acord amb els seus homòlegs espanyols d’esquerres o dretes.

Delante, detrás, un, dos, tres, pica paret, folre i manilles, més que res per com ha sigut de grotesc el fer veure que es plantejaven mesures per a apaivagar els ànims. Segur? Vaig escoltar a les ràdios quelcom al voltant de compensacions per la deficiència del servei. Molts ho demanem des de fa mesos per haver viatjar a les fosques, esperat trens que mai passaren, comprovar el poc respecte de molts usuaris amb els vagons o, senzillament, ser ignorats per la cronificació del caos ferroviari sense mai rebre explicacions.

Això darrer és ben normal a Catalunya i Espanya on, tot i així, durant mesos s’han omplert la boca amb la urgència d’ampliar l’aeroport del Prat. No m’importa repetir en aquestes pàgines el mateix que vaig escriure el passat estiu: milloren la rodalia i després pensin als visitants.

Perquè no ho fan? La sensació és de prohoms sense capacitat per a exercir el comandament, llençar discursos buits i romandre com si res passés, ben protegits pel menyspreu dels votants, resignats al mal funcionament de la cosa pública i alleujats gràcies al déu consum de tots els sants, amén.

Aquestes darreres setmanes he tingut la oportunitat de notar un aire més que desganat a vàries oficines plenes a vessar de funcionaris. A una comissaria on vaig anar a renovar el passaport trigaren hora i mitja més del previst. A Correus, una de les nois atenia als usuaris i després se’n anava a passejar cinc minuts per l’interior de l’oficina, a priori sense cap objectiu precís, doncs tornava sense res i tampoc es sentia soroll de col·locar paquets ni res per l’estil.

Tot va tard a Espanya i a les seves autonomies. El país no conta res a nivell cultural, alguns jutgen les traduccions literàries impossibles perquè s’assumeix la falta d’empenta sense plantejar transformacions, però sap vendre motos com ningú a partir de la bonança econòmica que no repercuteix a la distribució de la riquesa, causa que seria digníssima pel govern més progressista de la Història, el mateix que, al seu darrer gir avantguardista, s’apunta al carro d’una mesura internacional.

Parlem de la prohibició de les xarxes socials pels menors de 16 anys. Aplaudim la idea, si bé anirem a la mateixa lliga cap una altra divisió, no sense abans afirmar que les esquerres deuen haver fet moltes coses malament per a que els joves siguin cada cop més racistes, conservadors i contraris al Feminisme.

Durant anys he criticat com els mitjans de comunicació abusaven de les xarxes socials com a font. La victòria de Donald Trump, aliat amb Elon Musk, rebaixà durant uns mesos aquesta mala praxis. Ara retorna i, des del meu punt de vista, reafirma la peresa per a analitzar els fenòmens en profunditat, sigui des del periodisme o la política.

El primer, a vegades per manca de pressupost, ha oblidat en un preocupant % la transcendència d’investigar i trepitjar el carrer per a comprendre els fenòmens del present. El segon, valgui l’exemple de Rodalies, tira de populismes barats des de la creença d’aturar cops que són gotes xineses; d’aquesta manera, oh sorpresa, passa una mica com amb els temporals o els despreniments: l’acumulació d’aigua amenaça amb catàstrofes que ningú veié venir per mancar el seu diccionari de la paraula previsió.

Amb les xarxes tenim un blanc fàcil. Els de vint anys no llegeixen la premsa escrita i clar van als engendres on es contaminen de maldat i falsedats. D’acord, però tornem on érem abans. Perquè no llegeixen els diaris? Perquè desconfien del que s’hi escriu?  Mentrestant, els directors proposen iniciatives absurdes per a la joventut, comodins de la trucada, com els discursos sobre haver resolt l’embolic dels trens. En tot aquestes circumstàncies el denominador comú s’anomena paràlisi, abonament per a desgràcies.

Jordi Corominas